Aquestes cadires de ferro, pintades de groc...


Obra:La ciutat esvaïda (p. 9-10)
Indret:Es Born
Municipi:Palma
Comarca:Mallorca

testing image

Aquestes cadires de ferro, pintades de groc, que s'arrengleren a cada costat de la coberta d'aquest passeig encantador, són les mateixes que hi havia quan jo era nin i les mateixes on s'assegueren els nostres pares. Encara no hi havia "lleones", ni fanals, ni pis de ciment; però les cadires ja hi eren, sacsades d'un costat a l'altre, perdent la seva alineació, per formar amples cercles a les tertúlies de finals del segle XIX, i sostingueren entre els seus braços raquítics, en aquells deliciosos temps en què el Born era un saló de reunions de la societat ciutadana, les empiulades dames de mànigues amb bufes i els cavallers que conservaven damunt els seus caps barbuts els darrers capells de copa i que, molts d'ells, han donat noms als carrers de l'Eixampla.

Crec que seria molt interessant una entrevista amb una d'aquestes velles cadires de ferro. Han assistit al xafardeig provincià durant quasi un segle i serien les més indicades per relatar-nos, a través d'aquesta petita història sentimental del Born, llurs angoixes en els cèlebres carnavals de principis de segle, llur entusiasme quan els seus cossets d'aranya metàl·lica han servit d'escambell per a manifestacions patriòtiques, i llur sornegueria suau quan, una al costat de l'altra, han hagut d'aguantar la capa a les enamorades parelles d'anys enrere, quan les al·lotes no sortien mai totes soles i encara es veia pel Born qualque cara envinagrada de criada vella vigilant.

Les cadires del Born, amb el seu color de fulla seca, són un complement indispensable d'aquest passeig que, sense elles, semblaria que ha quedat desert.

De nin jo m'asseia a una d'aquestes cadires, amb les cames penjant, mentre, en el quiosc de la música, la Banda Militar tocava l'Obertura de Poeta y Aldeano de Suppé, que de llavors ençà té per a mi un encant indefinible.

Dames amb immensos capells plens d'ocells, cavallers amb llargues levites negres i bombet, al·lotes enfundades en rígids corsés i lluint altes botines xarolades, nins vestits de mariners extravagants, amb retxes vermelles i blanques i grans capells de feltre dels quals penjava, per l'espatlla, una llarga cinta de seda blava; dandis amb sabates de xarol llargues com falues i grans plastrons que els agarrotaven el coll. Salutacions, capellades, somriures, xep-a-xeps.

Tota aquesta societat distingida de Palma, decorativa, espectacular, evocadora dels vells figurins de París, circulava davant mi, fent voltes i voltes pel Born, com una gran parada.

El riu invisible del temps que passa pel Born s'ho ha enduit tot per sempre: noms, vestits, capells, il·lusions, somnis i esperances.

Aquell espectacle del segle que moria ja ha acabat i està oblidat.

Ha baixat el teló.

Només queden les cadires.