—Dida, podríeu sortir a passejar, avui horabaixa...


Municipi:Palma
Comarca:Mallorca

testing image

—Dida, podríeu sortir a passejar, avui horabaixa,— li digué la senyora.

I sortí amb la teta. El carrer ombrívol la impressionà com un corredor carcerari. No hi tocava gens de sol, i era mitjan capvespre!; però després, guaitant al Born, la inundà una esclator de llum, cariciant, voluptuosa. L'embatol enfilava el passeig com una delícia volant; el cel era turquí lluminós, el fullam de l'arbreda s'esgrogueïa.

A la Font de les Tortugues, sota l'ombra dels polls blancs, ja esperava un estol de dides, que reberen la novella com a coneguda d'estona. Una, petita i morena, se dirigí a ella:

—Estic de lo més apurada, no ho creureu?

Tenc s'homo a Bones-Aires. Avui he rebut es seu retrato, i... no l'he conegut.

—Què vols dir?

—Sí, fieta. Avui sols no som dinat.

—I ja fa temps que se n'anà?

—Ca; just denou mesos. Era mal fet com un motlo de fer llamps. Veis? jo som lletja; idò ell encara me guanyava d'un bon tros... i en es retrato és de lo més guapo i ben fet. Creis-me: estic que no cernc de mon sedàs.

Les altres reien. Poc a poc n'hi conferien més. Amb elles se mesclaven soldats, movent converses grolleres i prenint postures bajanes.

—Que partim?

—No, dona, no. Hem d'esperar ses altres.

Eren les toca-tardanes, les que no podien sortir tan prest, i les havien d'esperar per anar totes plegades cap al moll; si no, s'emmoscaven i movien saragata. I a cadascuna que arribava de bell nou, la bruna del retrato, amb seriositat sospitosa, li havia de contar ses cuites.

—Au, au; anem. Qui no hi és a temps no hi fa fretura.

L'estol començà a caminar, Born avall, compacte, enrevoltat de tetes i soldats. La taca blanca dels rebosillos i davantals ressaltava sobre el trispol gris del passeig, quasi desert encara, i les dides seguien, joves, grasses, lentes, com un ramat de femelles de cria, a qui estava prohibit tot sentiment d'esposa i mare, i llegut només l'acte fisiològic de vegetar i lletar.