Un dels esquers de les meves anades a l'Illa...


Obra:Caliu (p. 225-226)
Municipi:Palma
Comarca:Mallorca

testing image

Un dels esquers de les meves anades a l'Illa era la conversa amb Joan Alcover. Simpàtica figura la d'aquell home baixet, pulcre, de barba blanca, d'ulls blaus sota l'ample front, de paraula justa i frase ben tallada. Si un exemple d'elegància natural ha produït el nostre poble, és ell. Versificador fàcil, de bon gust i d'enginy, quan la tragèdia irromp a la seva vida, el traumatisme espiritual el revela tot d'una com un gran poeta.

 

Sia ton cor el ferre espurnejant

Damunt l'enclusa del dolor, sonant.

 

Benhaja la dolor que sublimant-se, per consol del pare desconsolat, va donar a la nostra poesia renaixent algunes de les seves perles més valuoses!

Crec que s'ha dit –és obvi- que en el fons de Maragall hi havia un anarquista. La benestança burgesa del seu viure no va posar-lo prou al descobert, però la noble sinceritat de la seva ànima en guspireja prou. Per semblant, la vida la vida es complagué a fer vibrar amb intensitat la corda elegíaca en la lira de Joan Alcover, estalviant de polsar-hi la corda rebel. Ah! Però aquesta corda existia en aquell "esperit –per confessió pròpia- un xic indisciplinat i solitari". N'hi ha prou de recordar les estrofes del Vianant.

Aquell home, amic personal de Maura i que no tenia inconvenient a dir-se conservador –tant les etiquetes polítiques són de vegades cosa superficial i baldera-, aquell artista de sensibilitat finíssima, incapaç de qualsevol histrionisme, mai no tingué per ideal recloure's en l'hort tancat, comprenia els dalers col·lectius, sentia la bellesa de les multituds i creia en l'enlairament espiritual de les masses per mitjà de l'estètica, de l'"art obert i popularitzable". "Humanització de l'art", va dir-ne ell, amb bella fórmula que ho resum.