A Francesc d'Albranca


Comarca:Menorca

testing image

A Francesc d'Albranca

 

Mon vers de joia trèmol avui us fa escomesa,

oh Patriarca! Vostra imatge que em somriu

en la calitja dolça, llindar de la infantesa,

al cor immens del poble amb nou poder reviu.

 

Al vent voleiadissos els teus cabells, oh Musa,

o dins la llum tranquil·la transfigurada, escau

que el lloïs amb la veu del mar i el bosc difusa.

Enllà de l'estelada ell assolí la pau.

 

La gràcia serena del seu parlar i somriure,

el bé i la benvolença que irradià a l'entorn,

la llum de sa paraula, la llum de tot son viure

allà s'eternitzaren dins un perenne jorn.

 

Prou resseguí la teva història, d'ençà

sorgires a la llum i a la blavor esglaiada,

Menorca, i un anhel de roca féu alçar

l'oneig dels teus turons, i el braç de la ventada

 

vinclà dels pins novells l'heroica cabellera...

Sabia el cim que l'alba ateny primer, i el cim

que sent del sol morent la tebior darrera,

i els astres que el coronen amb argentat ruixim,

 

i quan cal a les terres llançar llavors i quines,

i on s'escau per les eres o pels arbres redòs.

Camins i viles, roques, monuments i ruïnes

tenien son oracle per ell tostemps desclòs.

 

De l'ànima del poble la viva meravella

ell desclogué i el ritme del seu batec gegant.

A ell antigües gestes contava a cau d'orella

Menorca. Se sentia renéixer tot cantant

 

l'esglai que en penya marbre tornà la gegantessa

al caire de l'abisme on expira el marit

el degotís puríssim i la sacerdotessa

que la cruenta taula rentava dins la nit.

 

La jove en la blavor de l'aigua presonera

(oh clau d'encantament qui te pogués trovar!)

el joven emmantellat e fosca s'adelera

per tu, pedreta ignota de dins el Claperar.

 

La lluita gegantina dels aimadors: bastia

l'un una nau de pedra i, oint al fons llunyà

del pou un crit de joia, cegat de gelosia

i d'ira, gola avall l'últim carreu llançà.

 

Per vós d'agraïment tremolen les figures

que heu deixondit de l'ombra feixuga de l'oblit.

Viurà vostra memòria per les edats futures

mentre Menorca servi un hàlit en son pit.

 

Tota serena, fent-se de romaní corona

de gràcia cenyida, lluminosa fe,

la somiàeu. Lluites sens fi amb l'antiga fona

per ella prou cercàreu amb renovat deler.

 

L'amàreu. I la seva petitesa us palïa.

Sentíeu la sardana que lliga l'univers

en el seu ritme. Mentre camps enllà fèieu via,

trobàveu l'escomesa del seu somrís dispers.