El dia era rúfol, gèlid i desagradable.


Municipi:Mercadal, es
Comarca:Menorca

testing image

El dia era rúfol, gèlid i desagradable. Pel matí havia plogut i el cel romania tapat per uns núvols que continuaven amenaçant aigua. Però en aquells moments era el vent que, enfurit, començava a bufar del nord i glaçava l'aire. Per això, la comitiva que escoltava les paraules de Pierre Cursach s'havia arrecerat vora la paret d'entrada al petit cementiri davant el fèretre de Marc Cursach, el pintor més gran que havia donat l'illa, l'home que s'havia obert camí a París, havia triomfat com a artista i tractat de tu a tu els més grans.

El cotxe fúnebre havia sortit amb les seves despulles del tanatori feia mitja hora i s'havia dirigit al cementiri de Fornells. Havia travessat la boscosa carretera que uneix Maó amb aquella petita vila situada al nord de l'illa, i s'havia aturat davant mateix de la porta d'entrada, en un paratge àrid i pissarrós. Allí, una munió de gent l'esperava protegint-se com podia del vent.

Acte civil i eminentment cívic, els reunits entorn del fèretre escoltaven enmig d'un silenci dens i respectuós, que només trencava la tramuntana, les paraules que, en francès, i després d'excusar-se per no poder-ho fer en català, pronunciava Pierre, davant el taüt del seu pare.

«No és aquest el moment de parlar de la vida de Marc Cursach. Ni ho és tampoc de glossar l'extensa obra que ens ha deixat -va dir ja al final d'un parlament curt i de circumstàncies. Però us voldria remarcar que ell s'ha sentit sempre una mica estranger allí on ha viscut. O potser hauria de dir que s'hi ha sentit estrany, si és que no el puc titllar d'estranger aquí, al poble on va néixer. S'hi va sentir sens dubte a Fornells, als anys trentes, quan per a la seva vida d'artista anhelava uns horitzons més amples. S'hi va sentir a Nova York els pocs anys que hi va viure. I s'hi devia també sentir a París, la ciutat d'acollida on ell havia triomfat com a pintor, quan, després d'haver-hi passat gairebé tota una vida, va decidir retornar a Menorca, empès segurament per una mena d'atavisme que els seus fills mai no comprendrem. És com si la seva vida d'artista -la que li ha donat el prestigi i la consideració social de què ha gaudit- no hagués estat sinó un parèntesi sense importància entre els anys de joventut i aquests dies darrers que, vell i malalt, ha passat entre vosaltres».

L'enterrament de Marc Cursach no era, però, un sepeli a l'ús. I no només perquè no s'havia fet cap funeral en una església, encara que, entre els que eren allí, hi havia el rector de la petita parròquia de Fornells, sinó perquè a l'illa no s'acostumaven a fer aquesta mena d'enterraments on, davant mateix del fèretre, els parents i els amics parlen obertament del mort.

Després de Pierre, va ser Juliette, la filla que havia tingut d'un segon matrimoni, la qui va prendre la paraula. Ella va treure un full de la butxaca de l'abric i el va començar a llegir pausadament. La noia era deu anys més jove que el seu mig germà i anava vestida tota de negre, amb sabates de taló i un petit capell al cap.