La fonda era l'edifici de més categoria...


Obra:Les illes (p. 53-54)
Municipi:Mercadal, es
Comarca:Menorca

testing image

La fonda era l'edifici de més categoria –en tot cas el més espaiós. M'hi vaig dirigir. L'hora pitjor per a arribar en una fonda. Era massa tard per a dinar i massa aviat per a sopar. Què fer? [...]

Així, em sembla que el més plausible per a emplenar la pausa era estirar-me al llit. Llegiràs una estona la «Història de Menorca» del senyor Hernández Sanz — vaig pensar entre mi. La llum era molt petita i molt llunyana: era un bombeta penjada a la part central del sostre. Una cuca de llum a penes. Vaig descobrir sobre la calaixera un portabugia amb una mica d'espelma. La vaig encendre, i, posada sobre la tauleta de nit, la claror augmenta positivament. I, així, vaig emprendre la lectura del capítol cinquè de la «Història», llibre esgotat, excel·lent — l'única història general que existeix sobre l'illa—, que un amic m'havia deixat una mica a repèl. La lectura anava bé. Vaig encendre un cigarret. Amb això, però, vaig sentir un sorollet —com un sorollet d'ungles gratant sobre una superfície. La qüestió em semblà de seguida claríssima: el soroll era el d'una rata que se la campava per l'habitació amb una naturalitat perfecta. Jo no tinc cap prejudici sobre les rates, però si digués que m'agrada la presència d'algun d'aquests rosegadors en l'habitació on em trobo diria una mentida. No. En una habitació, m'agrada estar-hi sol o amb una companyia humana: amb una o més rates, de cap manera. Vaig considerar que el fet era una intromissió de justificació impossible. Vaig tornar al llibre, i el sorollet de les ungles no s'interrompé ni un moment. Era una rata absolutament habituada a veure gent ajaguda al llit; aquest fet li era indiferent: en tot cas, no posava cap obstacle a la seva llibertat de moviments. Vaig llevar-me: al cap de poca estona el soroll es féu inaudible. Vaig tornar al llit: el soroll reprengué. Era una rata casolana, en certa manera familiar, una típica rata de fonda que tenia perfectament estudiats els moviments dels clients. Vaig pensar fàcilment que una de les coses que podria fer era veure de trobar la manera de matar-la per no parlar-ne mes. En el moment de posar-me a esbrinar què s'ha de fer per a matar una rata, vaig veure, però, que els meus coneixements eren totalment inexistents. Jo, com gairebé tothom, he hagut de fer moltes coses en la vida, però es inqüestionable que no he mort mai cap rata ni conec una qualsevol manera eficaç de matar aquestes bèsties. Havia sentit dir, certament, que els gats i les rates són incompatibles. Quan sobtadament se'm presentà a l'esperit la perspectiva de la nit que m'esperava amb una rata a l'habitació em semblà que només hi havia una manera d'arreglar les coses: portar-hi un gat i veure el que passaria. Els propietaris de l'establiment—vaig dir-me—deuen tenir un gat per a deixar í fer front a un cas així. [...]

Al cap de poca estona, el propietari es presentà amb un cabàs dintre el qual hi havia un gat. Ens miràrem el gat. «És un gat de la casa», em digué l'amo. L'afirmació em semblà una mica hiperbòlica. Generalment parlant, els gats no tenen casa. Són paràsits i el seu curriculum vitae és més aviat vast i inconcret. «Sembla un gat molt jove...» que jo li vaig dir. «Sí, és un gat molt jove — contestà —, però té futur, és molt arrisca!» Refiat de les seves paraules, vaig donar la qüestió per acabada. El vaig invitar a veure una copa — que proliferà i foren quatre — i a les onze tocades vaig pujar a l'habitació amb el cabàs i el gat.

Havia deixat per descuit el llum de l'habitació encès i en entrar-hi vaig veure un ratolí més aviat granat que fugia cap a la paret del fons. Vaig acostar-hi el cabàs del gat. Després, amb tota calma, vaig colgar-me, sempre amb l'ull al cabàs. Del llit estant vaig encendre el cap d'espelma, vaig fer una cigarreta i vaig tornar a la «Història de Menorca», del senyor Hernández Sanz. Passà potser mitja hora. Durant aquesta etapa, ni la rata es féu present ni vaig veure que es produís el més lleu moviment en el cabàs. Em vaig decantar francament cap a l'optimisme: la presència del gat farà — vaig dir-me — que la rata no surti ni tingui cap vel·leïtat d'expansió. Podràs dormir amb tota calma. No es produirà cap destorb ni res desagradable.

Devers les dotze, el gat féu un miol que vaig reputar esporàdic — un miol trist, sense el dibuix perfecte que tenen els miols dels gats vells, més aviat escanyat, com un sospir d'enyorament acusat. Que era un sospir d'enyorament, ho vaig considerar inqüestionable. De seguida s'adormirà i tot quedarà — vaig dir-me — com abans. Els cinc minuts posteriors foren una delícia; però, quan hagueren passat, el gat tornà a miolar i ara ho féu d'una manera seguida i continuada. Miau, miau, miau... S'expressava d'una manera trista i lànguida, com un enamorat jovençà, però amb un caient d'insatisfacció molt marcada. Què volia aquell gat? Què li passava? Enyorava la presència de la gent de la casa? ¿Tenia gana? Tenia set? Es considerava desplaçat? ¿Considerava que la meva presència era intolerable? Cap a la una vaig llevar-me. M'hi vaig acostar. Es trobava al fons del cabàs i tenia l'aspecte de gat amagat. Quan li vaig allargar les mans per agafar-lo, amb la pota tractà d'esgarrapar-me. No era pas sant de la seva devoció: el gest ho demostrà d'una manera explícita. Em semblà que havia d'accentuar el meu afecte: el vaig agafar per força i vaig acostar-me'l a la cara. Em donà una urpada al pòmul molt desagradable. Em semblà que no l'havia d'amoixar més. El vaig tornar al cabàs. Vaig ficar-me al llit altra vegada. Al cap d'un moment es posà a miolar. No ho feia pas com abans, amb una segura continuïtat. Probablement havia acabat el buf del miol. Miolava de tant en tant, però d'una manera irreparable. A les dues, quarts de tres, em vaig començar de sentir una mica fatigat. Vaig llevar-me, vaig agafar el cabàs d'una revolada, vaig obrir la porta i vaig dipositar el cabàs—i el gat—en un espai que em semblà un corredor obscur i totalment desconegut. No hi havia altra solució. El gat havia evitat la presència de la rata, però n'havia creada una altra, fatigosíssima i que no m'havia deixat dormir ni un instant. Tot els càlculs havien fallat. A quarts de tres de la matinada, no havia encara aclucat ull. Vaig tornar al llit disposat a mantenir la resignació més absoluta. Al cap de poca estona vaig sentir el soroll de la rata gratant una superfície que no hauria pogut precisar. A quarts de quatre encara gratava, ara en un lloc, ara en un altre. Des del llit, en la llum tèrbola de l'habitació—l'espelma s'havia acabat—, no vaig poder veure-la mai. Potser, si l'hagués vista, li hauria etzibat una sabata, sense cap percussió eficaç, és clar. A quarts de cinc encara gratava. Aquelles hores que vaig passar mirant el sostre, incert, de l'habitació de la fonda de Fornells, foren desagradables. A quarts de sis vaig condormir-me d'una manera molt superficial. El sorollet de la rata es mantenia ineluctable. No va parar mai. S'hauria pogut imaginar una pausa. La pausa no es produí en cap moment. A quarts de set em cridaren. Vaig vestir-me ràpidament i vaig baixar a baix. L'autobús sortia tres quarts després. Era el mateix del dia abans, amb el mateix xofer oliós i mecànic. En el viatge del retorn la presència dels viatgers fou escassa. Vaig poder mirar el paisatge. El vaig trobar encara més aspre, més llunyà i solitari. Arribàrem a Maó feliçment i només amb una hora de retard.