Aquest matí, quan estava a punt de cloure el relat...


Obra:Els Clark (p. 301-302)
Municipi:Maó
Comarca:Menorca

testing image

Aquest matí, quan estava a punt de cloure el relat de l'experiència viscuda aquells dies de 1913 i de 1914, he decidit acostar-me al carrer d'Anuncivay per veure la casa que, el 1808, havien aixecat Jordi Nikolaidis i Caterina Font. Tancada d'ençà la mort de Maria Carbonell, succeïda el 1915, acaba de ser venuda a un comerciant que, amablement, me n'ha obert les portes. Era buida. Absolutament buida. I no hi he pogut trobar cap vestigi material dels Nikolaidis ni dels Clark.

Morta la mare, Víctor Clark traslladà la seva residència a Palma, i Jordi va seguir vivint a Barcelona, on residia de feia ja molts anys. Cap dels dos va tornar a Menorca mai més, i amb el pas del temps van anar liquidant el patrimoni immoble de la seva família. Tampoc van tenir descendència i avui el seu llinatge s'ha perdut. Ningú a Maó duu ja els cognoms Nikolaidis o Clark.

I torno a la casa que, com deia, he anat a veure aquest matí. Observada des del carrer, preserva encara la seva bellesa, sòbria i altiva alhora, i és per a l'espectador el testimoni mut d'un temps i d'un món que han desaparegut. Ja no acull, certament, vetllades musicals, ni soirées dedicades als clàssics. No allotja tampoc entre els seus murs hàbils mercaders, navegants arriscats o rics industrials amb les seves acomodades famílies. Entre les seves escrostonades parets no hi ha res que sigui originari de l'època, i ningú no sap què s'ha fet del piano que Otter i Kyburz van construir per a Caterina Font. Tanmateix, els sostres mantenen encara prou nets els frescos que pintà Giuseppe Tubucchi sota les regles estrictes d'un contracte d'exclusivitat.

En enfilar la gran escala que arrenca de l'entrada per pujar al primer pis, m'ha semblat, ai!, que m'havia de topar forçosament amb la jove consolessa Caterina que, riallera i enjogassada, sortia de l'alcova i quedava dreta al replà; d'on, aixecant només els ulls, contemplava gojosa el sostre que cobria la caixa de l'escala amb una representació de dos genis alats, la Fama i el Comerç, situats en un medalló circular vorejat de palma i de branques de llorer. Jo també he mirat cap dalt, com la Jove consolessa, i mentre ho feia m'ha semblat escoltar una sonata que algú interpretava al piano, però tot era fruit de la meva fantasia. Després he observat el medalló i he vist que, al bell mig, hi seguia figurant una àncora, envoltada per una llegenda escrita en llatí, extreta del Llibre IV de l'Eneida, encara que amb el text lleugerament alterat: Mobilitate viget viresque adquirit navigando, proclamava contundent en una clara al·lusió a l'ofici del propietari que va construir la casa. I ha estat en contemplar l'al·legoria del Somni a l'habitació on van néixer Bruna Nikolaidis, el 1809, i Daniel Clark, el 1840, quan he pres consciència de com ens havíem allunyat d'aquell petit univers que eslava orgullós d'ell mateix i era conscient que assumia un paper en la Història.

En sortir, he seguit caminant pel carrer d'Anuncivay, ple de sòbries façanes amb un clar regust anglès —les persianes verdes de llibret a l'exterior i, dedins, les vidrieres blanques de guillotina—, fins arribar a la plaça del Príncep, dedicada avui a José Antonio Primo de Rivera, on he contemplat la superba estructura de la casa Soler.