La construcció de la casa ocupà quinze mesos de feina intensa...


Obra:Els Nikolaidis (p. 420-422)
Municipi:Maó
Comarca:Menorca

testing image

La construcció de la casa ocupà quinze mesos de feina intensa, a les ordres del mestre Vinent, atès que feia ja uns quants anys que el mestre Quintana havia mort. Fins a vint homes treballaven diàriament en la fàbrica de l'immoble que s'aixecava majestuós en aquell carrer nou que acabava d'obrir-se extramurs de Maó, sobre un antic cementiri, el qual palesava l'afany del burgesos enriquits per deixar una empremta del seu poder econòmic dins aquella ciutat. De fet, no era un edifici singular el que, per a ell i la seva família, aixecà Jordi Nikolaidis, amb una façana impregnada de contenció i d'equilibri, amb un disseny uniforme d'altures, de ritme d'obertures i també de cornises voluminoses de remat i de textures de material i de color. Però sí que era probablement el més ambiciós que fins aleshores s'havia aixecat.

Durant tots els dies que durà la construcció de la casa nova, la jove Caterina visità l'obra sense defallir. En aquestes sortides matineres l'acompanyava sempre Nora Vitelli, que no podia entendre de cap manera com una jove com ella es delia per pujar i baixar unes escales plenes de pols, entre els cantons de marès i els estris de construcció que sovint li deixaven els vestits per anar a la bugaderia. «Més t'assembles a una cabra que a una senyora», li etzibava sovint Nora Vitelli, que trobava aquelles visites impròpies del tot.

Passaren els dies i els mesos i la casa del carrer d'Anuncivay, que així es deia el carrer en homenatge al governador espanyol que ostentava el poder en nom del rei quan s'obrí, va finalment acabar-se. Tanmateix hi mancava encara allò que, en opinió de Caterina, constituïa l'element principal de tot habitacle: l'element decoratiu, aquell que, a la fi, marca el bon gust i permet la distinció dels uns per damunt dels altres.

Caterina Font i Jordi Nikolaidis, amb Nora Vitelli, una cuinera, dues cambreres de sala i un criat que pogués servir-los de cotxer, es traslladaren a la casa nova del carrer d'Anuncivay el mes de març del 1808. L'obra, acabada del tot, esperava només la decoració artística que, com havia promès en Jordi a la seva esposa, l'encarregarien a un pintor sicilià, al qual s'havien dirigit per carta un any abans i havia acceptat d'anar a Maó amb la missió exclusiva de decorar la casa Nikolaidis.

A aquesta s'hi accedia a través d'una entrada definida per pilastres que suportaven una llinda, decorada amb figures i capitells, la qual donava a un vestíbul ample i espaiós presidit per una escala a la imperial que demanava a crits de ser decorada, com ho demanaven també molts altres espais, sobretot l'habitació destinada a servir de gabinet al seu propietari; el menjador, amb vistes sobre un pati posterior assolellat i tranquil; la saleta de rebre, a la qual s'accedia des del vestíbul i que, en planta baixa, donava al carrer; i, per damunt de tots els altres elements, la gran sala noble, situada en el primer pis, una habitació de sostre molt alt i de grans dimensions, amb cinc finestres, la del mig amb balcó volat.