Els camins de l'ànima

Els camins de l'ànima

Mentre que el cant melòdic dels mussols

posava claus sonors a la vetllada,

els rats-penats anaven barrinant

de tots costats les ombres.

Les matrones, que seien al carrer

amb portes i finestres embarrades,

per por que els esperits dels esperits

no entressin dins les cambres,

deien que els rats-penats, per fer llurs nius,

cerquen les cabelleres setinades.

Jo tenia uns cabells que feien por,

i em tapava la cara.

Assegut a la llosa del portal,

tan dura i tan glaçada,

escoltava amb el cor ben arraulit

les rondalles de por de les comares,

les rondalles de bruixes i de dracs

que sortien de nit sense sandàlies

i clavaven agulles de cap blanc

al front de les donzelles esverades.

Una es tornava brisa; l'altra, font;

aquesta, rou; aquella, lliri d'aigua;

i la més bella i pura era un colom

que volava, volava,

fins que un príncep ardit i ben plantat,

que arribava de terres molt llunyanes

sobre un cavall de foc,

fent-li un petó d'amor la deslliurava...

Quin misteri em tenia presoner

amb l'ànima incrustada

al mig del marbre negre de la nit?

Els gessamins ploraven de rosada.

Els rats-penats seguien barrinant

les ombres desolades.

Jo em tornava poeta sens saber-ho,

el temps se m'emportava,

i ja dubtava, per moments,

del "dos i dos fan quatre".