Els camins de l'ànima


Els camins de l'ànima
Mentre que el cant melòdic dels mussols
posava claus sonors a la vetllada,
els rats-penats anaven barrinant
de tots costats les ombres.
Les matrones, que seien al carrer
amb portes i finestres embarrades,
per por que els esperits dels esperits
no entressin dins les cambres,
deien que els rats-penats, per fer llurs nius,
cerquen les cabelleres setinades.
Jo tenia uns cabells que feien por,
i em tapava la cara.
Assegut a la llosa del portal,
tan dura i tan glaçada,
escoltava amb el cor ben arraulit
les rondalles de por de les comares,
les rondalles de bruixes i de dracs
que sortien de nit sense sandàlies
i clavaven agulles de cap blanc
al front de les donzelles esverades.
Una es tornava brisa; l'altra, font;
aquesta, rou; aquella, lliri d'aigua;
i la més bella i pura era un colom
que volava, volava,
fins que un príncep ardit i ben plantat,
que arribava de terres molt llunyanes
sobre un cavall de foc,
fent-li un petó d'amor la deslliurava...
Quin misteri em tenia presoner
amb l'ànima incrustada
al mig del marbre negre de la nit?
Els gessamins ploraven de rosada.
Els rats-penats seguien barrinant
les ombres desolades.
Jo em tornava poeta sens saber-ho,
el temps se m'emportava,
i ja dubtava, per moments,
del "dos i dos fan quatre".