La banda militar tocava l'obertura de "Poeta i aldea".


Obra:Pedres i vent (p. 109)
Municipi:Maó
Comarca:Menorca

testing image

La banda militar tocava l'obertura de "Poeta i aldea". Els oboès diluïen la seva tristesa sentimental en el polsim lluminós dels fanals del passeig. Les llargues ombres dels passejants anaven i venien pel sol, es besaven entre sí, es fonien un moment, una en l'altra i després es desenganxaven lentament com un màstic elàstic i viscós. Per un fenomen estrany d'òptica hi havia més ombres que homes en el passeig de l'Esplanada de Maó, on tocava la xaranga del 22 d'infanteria.

A través de les acàcies esmorteïdes es veia el desert groc i ampli de la plaça d'armes i, lluny, el caixó verdós de la caserna amb la seva doble filera de foradets negres, sota el cel negre.

Aquell passeig província se m'apareixia sense cadències de colors, ple de taques ocres que s'adormien i refredaven a l'entorn dels fanals i, damunt del passeig, en un cel d'argila groga, imitant amb núvols d'indiana grisa, s'enfonsava dolorosament una mitja lluna de nacre morat, flotant en un bassal tèrbol estriat de venes concèntriques.

Aquell passeig tenia un aspecte incert com la granulació difuminada d'una litografia antiga; una d'aquestes estampes que varen estar de moda en el segle XVIII i que, en mirar-les de besllum, apareixien amb les petites finestres il·luminades i la lluna en el cel.

Era primavera i, en l'atmosfera palpitant de la nit tèbia, flotava l'olor fenicada que desprenia la flor de les acàcies i aquella aroma es mesclava, formant un acord sensual i olorós, amb les pàl·lides emanacions de benjuí, d'algues, de valerianes subtils que portava la brisa de les profunditats misterioses del port.

En aquesta atmosfera olorosa, saturada d'opulències colonials, m'enfonsava i respirava enervat les emanacions de les acàcies, assegut en una butaca de ferro, formant part de la tertúlia d'Aguedeta d'Addaia.

A poc a poc m'havia sumit en aquell ambient que exercia damunt meu una atracció secreta i profunda. Lentament m'havia anat convertint, com deia Aguedeta, en un "home de Maó", i en dir-me això em mirava amb una espècie de llàstima.