La casa era espaiosa, blanca...


Obra:Pedres i vent (p. 21-22)
Municipi:Maó
Comarca:Menorca

testing image

La casa era espaiosa, blanca; plena de mobles antics, rics i venerables. En les parets penjaven gravats de gran valor i quadres de pintors anglesos, treballats damunt vidre.

Les finestres i la terrassa, darrera de la casa, miraven al port, cèlebre en el Mediterrani; port buit i desert que només s'animava a l'hivern, quan hi fondejaven les esquadres.

Un petit vaixell de vapor, el "Mahón", feia el servei amb Barcelona, un cop a la setmana. Es veia des de la terrassa, allí baix, molt petit, dormint vuit dies seguits damunt de l'aigua reverberant i tranquil·la.

En aquesta casa, en una cambra del primer pis, començà la meva vida. Segons diuen, Gertrudis, la vella minyona, en veure'm per primer cop em trobà molt lleig i molt poca cosa: "Un conill sense pell, si no fos per l'ànima". Però la vella verge, en la qual dormia sense dubtes una mare estèril, començà immediatament a estimar-me amb gran tendresa. És indubtable que això succeí així, ja que els primers records de la meva infantesa van units a la imatge d'aquesta bona dona, amb el seu nas llarg, la seva boca desdentada i les seves mans arrugades.

No obstant això, jo no tinc molts records de la meva infantesa.[...]

I, malgrat tot, un record molt llunyà se m'apareix encara com un poder estrany. Em trobava a la terrassa que mirava al port; el sol brillava amb violència, uns coloms es passejaven per damunt les teules vermelloses. Jo mirava entre els pilars de la barana l'aigua adormida del port reverberant de sol. Experimentava un plaer indefinible, d'una violència tan gran, que aquest record ha perdurat i perdurarà sempre en mi. Era, sens dubte, la primera vegada que em despertava a la vida. Fins aquell moment no havia mirat realment l'entorn meu; la llum i els colors que m'envoltaven no havien pogut, fins llavors, atraure els meus sentits. En aquell moment mirava l'aigua meravellosa que reflectia el sol, com una revelació sobtada i profunda del món i els meus ulls, àvids de vida, estaven esbalaïts. Crec que devia tenir tres anys i des d'aquell moment vaig començar a viure de veritat. Des d'aquell dia el mar ha estat sempre per a mi la més gran meravella del món i, durant la meva vida he passat llargues hores mirant-lo i sentint renovar-se sempre en mi el plaer meravellós que sentí aquell dia tan llunyà de la meva perduda infantesa.