Amb una calor enganxosa de final d'estiu...


Obra:Els Nikolaidis (p. 445-447)
Municipi:Maó
Comarca:Menorca

testing image

Amb una calor enganxosa de final d'estiu, l'església de Santa Maria s'havia posat curulla de gent que anhelava escoltar, per primer cop en la seva vida, els sons d'aquell nou instrument que la tenacitat del rector Alenyà havia fet construir i situar damunt la porta major. La gran església parroquial estava ja acabada, i al peu mateix de la nau, el seu mur altíssim quedava tapat per la majestuosa presència de l'orgue que s'enlairava cap amunt i al qual coronava una estàtua del rei David que feia ben bé l'alçada de dos homes. Aquell instrument, que tenia cinquanta-un registres, tres mil sis tubs i quatre teclats (tres de manuals de cinquanta-una tecles i un de pedaler que tenia dotze notes), es trobava envoltat per una gran caixa de fusta, decorada amb perfils daurats. I sobre el fris superior, en el lloc més noble de l'instrument, els organers hi havien situat una llegenda extreta del Llibre dels Salms que deia: Laudate Dominum in chordis et organo. I, a la part baixa, en un medalló blanc situat gairebé damunt la volta que encerclava la porta, es podia llegir l'any de la seva construcció: 1810.

Aquell dia festiu, Caterina Font havia acudit a la Parròquia una hora abans i s'havia situat en una de les tribunes del primer pis que li permetien veure de cara l'orgue que mossèn Alaquer faria sonar per primer cop en aquella solemne cerimònia que estava a punt d'iniciar-se. I també estava a punt dins la capella de la Puríssima, situada a la vora del presbiteri, tot el cor de preveres i d'escolans que esperava els acords de l'orgue per entonar el Te Deum en acció de gràcies per haver permès que, a Maó, s'hagués pogut instal·lar un instrument tan bell que seria l'enveja musical d'altres ciutats més populoses. Quan el rellotge tocà les dotze, la campana de la sagristia donà el senyal i tot un enfilall de preveres, presidits per la creu processional, sortiren l'un darrere l'altre, en fila de dos, i, parsimoniosament, anaren pujant dalt el presbiteri. Darrere de tots, el rector Alenyà, revestit amb una gran capa pluvial daurada, amb brodats d'or i pedreria, arribà davant l'altar major ajudat per dos preveres que portaven sobre la sotana negra uns llarguíssims roquets emmidonats, amb unes randes transparents que agafaven el color carmesí del folre.

Tothom va posar-se dret dins l'església esperant que el rector entonés aquell himne d'acció de gràcies. De sobte, una nota que procedia de l'orgue, trencà el silenci dins l'església parroquial per donar el to al celebrant que, amb la veu trencada per l'emoció i amb llàgrimes als ulls, entonà en solitari: Te Deum laudamus... I l'orgue, amb els registres que es corresponien al ple, omplí de música tota aquella nau mentre la capella de veus blanques, tenors, barítons i baixos prosseguia el cant d'aquell himne que mossèn Alaquer havia compost que Caterina havia escoltat, com a primícia, en el pianoforte de la sala gran, en una d'aquelles dolces vetllades musicals del carrer Anuncivay.