Moltes especulacions sobre la mort d'en Gabriel...


Obra:Del meu dietari (p. 14-15)

Gabriel Ferrater va ser trobat mort en un pis de la casa número 32 del carrer Ribatallada, un dia de finals d'abril de 1972. Situats al davant podem rememorar el poeta amb una nota de dietari de Joaquim Molas que intenta reconstruir les últimes hores de vida i les possibles decisions que el portaren al suïcidi. També hi escau la lectura del poema "Nit trista de Sant Joan", de Marta Pessarrodona (Terrassa, 1941) en resposta a un altre, "Midsommarnatt", de Ferrater que no es va incloure a Les dones i els dies.

testing image
Veu de l'autor:http://canal.uvic.cat/uploads/audio/gHahEvyT4zBYlhySSI3y.mp3

B., 14 maig 1972

Moltes especulacions sobre la mort d'en Gabriel, sense, però, arribar a cap conclusió. És possible que, el dijous 27, en arribar begut a casa tingués una depressió sobtada que el va portar a prendre la decisió que va prendre. En Carbonell ha dit: potser un terror sobtat. Jo he viscut un parell de grans borratxeres seves. I, en una d'elles, es va dedicar a autoculpar-se per l'espectacle que oferia i la falta de control que suposava. "Sóc una merda, un fill de ..." repetia. He parlat d'això amb en Comas, i m'ha dit que ell també va viure unes situacions semblants. La possible depressió ¿va ser produïda per un moviment circumstancial, però irresistible, d'autoinculpació? (Sabia que patia cirrosi, i el forense així ho ha testificat, i que no podia beure; si no recordo malament, el 69, em va dir, baixant per les escales de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, on havíem tingut una reunió amb l'Udina, que el metge li havia detectat la malaltia i li havia anunciat que, si continuava per aquell camí, no li donava més d'un any de vida. I, si bé per poc temps, va plegar de beure). ¿Va ser el fet de tornar a la soledat i la por a aquesta soledat després d'haver estat amb una companyia estimulant, la dels estudiants, que sabia transitòria? ¿Va ser un terror estrany i sobtat? (En Murgades m'ha dit que, un dia, ell i en Lamuela el van acompanyar, borratxo, fins a casa seva, que la Marta se n'havia anat cansada d'esperar-lo tot deixant-li una nota i que, aleshores, va allargar mecànicament la conversa per evitar trobar-se sol, sol a casa seva i amb la borratxera. O, almenys, en Murgades i en Lamuela ho van interpretar així). No sé si les raons són aquestes, però, en tot cas, n'hi deu haver d'altres. Fa poc, li vaig preguntar, davant d'uns estudiants i després d'haver fet una esplèndida lectura pública dels seus versos a la facultat: "per què no escrius?". I em va contestar: "No tinc res a dir i no vull escriure per escriure". Segons en Sullà i en Murgades, en Ferrater deia que havia fet versos per ensenyar a l'Espriu a fer-ne i que, si ara feia gramàtica, era per ensenyar els gramàtics a fer-ne. Un cop ho hagués aconseguit, deixaria la lingüística com, abans, havia deixat els versos. Segons la Mila Segarra, en Ferrater, en una de les darreres classes, havia dit que, en preparar-la, li havien fallat unes regles i que s'havia adonat que la lingüística era també una manera de perdre el temps. Sens dubte, tot plegat no són sinó actes de provocació, cops de sarcasme que no anaven més enllà d'ells mateixos. O sí? Més raons, aquestes, d'una altra espècie. Un agreujament de la malaltia? O una por a l'agreujament? En Castellet i alguns estudiants li havien sentit a dir que no podria suportar la destrucció de la vellesa i que moriria a cinquanta anys. En el punt just de la plenitud. I ha mort exactament a cinquanta anys. Per contra, en Carbonell m'ha comentat que tenia molts projectes i que tots dos preparaven, ja, els cursos de llengua de la universitat de Prada. Darrers fets a tenir en compte: fa poques setmanes, en Ferrater i la Marta van llegir, en una revista transatlàntica, que, als USA, els joves se suïciden amb una bossa de plàstic, sistema barat, net i ràpid. I un fotògraf, de vint i pocs anys, que residia en el mateix immoble de la Marta, es va suïcidar fa pocs mesos amb una bossa de plàstic. La Marta creu que en Gabriel va calcular que el trobarien mort l'endemà, divendres, dia que anava a casa seva la dona de fer feines. Aquesta el va veure al llit, tapat amb unes flassades, però no en va fer cas. Va pensar que dormia i que, pel fet de sordejar, no l'havia sentida. Va realitzar la seva feina sense fer soroll. I se'n va anar.