Llavors començà per a mi una de les emocions...


Obra:Pedres i vent (p. 78-79)
Municipi:Maó
Comarca:Menorca

testing image

Llavors començà per a mi una de les emocions més apassionants de la meva vida: la visió extraordinària i immensa del port de Maó.

Aquell port grandiós, que jo evocava, embolcallat en els meus records d'infantesa, m'apareixia ara com una realitat profunda i insospitada.

La tarda era tranqui-la i l'aigua formava meandres anyils i rosats. Darrera de nosaltres anava fugint l'exaltada i pura blancor de Maó, amb els seus minarets al·lucinats de sol i, davant de nosaltres, s'alçava damunt de l'aigua pàl·lida un illot negre i dur.

—És l'illa dels Gegants —digué Aguedeta assenyalant aquelles roques, damunt les quals hi havia diverses construccions blanques.

Després, les pedres de la costa d'un blau orgànic, d'un acer mineral, esberlades en ferides resinoses. Exèrcits d'arbusts indefinits, baixaven fins la costa, tremolosos pel vent amarg de la mar. I aquell paisatge nu, pla i uniforme, semblava resistir-se a totes les estacions, passar invariable a través d'elles, com si s'oposés a les passions d'un cor auster.

Dins l'aigua s'agitaven les cabelleres de les llargues algues i, en el fons, s'endevinava una arena immaculada. Aquella arena concentrava el foc del cel i l'aigua desprenia humitat calenta que em penetrava com una passió desconeguda. Darrera d'aquell rostre consumit del paisatge s'alçaven petits tossals corcats al contrallum celest. Damunt d'una d'elles, al lluny, una flamarada blanca d'alcohols minerals, una construcció imprecisa que es desrealitzava en la boira.

—És un palau de marbre? —vaig preguntar assenyalant aquella taca lluminosa.

Aguedeta em mirà somrient.

És Golden Farm, el lloc que guardà en altre temps una gran passió: Nelson i Lady Hamilton.

El bot corria per l'aigua tranquil·la, per aquell mar que semblava un gran riu sense corrent.

Una altra illa apareixia al bell mig del port.

—És Bloody Island —digué Aguedeta.

Damunt d'aquelles pedres s'aixecava una construcció groga i trista; era l'Hospital Militar.

Després, a la nostra dreta, una multitud de cases blanques, translúcides i lluminoses, com un munt de fitxes de nacre. En una petita cala l'aigua morta es tornava d'un verd maragda i en aquella aigua s'hi reflectia el caseriu, trencat pels reflexos barrejat amb cristalls blaus, pel·lícules reverberants de cel que havien caigut a la mar.

Era Villacarlos.

Després en una altra illa, llarga i punxeguda, l'enorme edifici de la Quarantena.

I després el mar lliure, l'immens Mediterrani blau, el mar estimat de la nostra terra, saturat de sals de coure verd, olorós de llegendes i de vents, puntejant fins l'horitzó per traços d'escuma, al·lucinants i canviants.

El bot féu rumb vers el Sud, al llarg de la negra costa menorquina.

Seguírem la nostra ruta en silenci. El mariner, arraulit a la proa, tenia els ulls fixos en l'horitzó.