Al mar de Cala Galdana hi anaven a pescar...


Municipi:Ferreries
Comarca:Menorca

testing image

Al mar de Cala Galdana hi anaven a pescar, hi anaven a nedar, hi anaven a saltar dels penyals, i alguns hi anaven a ofegar-se —perquè sempre hi havia algú que hi moria, al mar de Cala Galdana.

Els estatgers de les coves hi anaven per les acaballes de l'agost, quan comencen les primeres gotellades i l'ambient és fresc de nit i calent de dia.

«—¿Te'n recordes dels ofegats, de les estades a Cala Galdana? Te'n recordes de mi, Pelegrina?»

Partien, encara de nit, els carros xerricants dels estatgers i l'albor els agafava a mig camí de la platja, passant entre pins llustrosos, vora sitges de carboners i forns de calç. El sol primerenc començava a rescalfar la càrrega: cassoles enseuades, estris de cuina, canyes de pescar, mantes, una caravana de zíngars que cantaven pausades cançons i s'esvalotaven cridaners en albirar la veta blava de la mar. S'obstinava la bístia, les rodes enfonsant-se en l'arena, pesada la càrrega.

«—Clar que et recordo, Jaume Corbató. ¿Com no havia de recordar-te si foren les meves, les primeres mans que conegueres?»

Jaume tenia el sotrac del viatge dins els polsos, la basca del vaixell, la batzegada de l'autobús de línia que l'havia deixat als afores del poble, prop de la casa de les Pelegrines. Havia sentit curiositat a reconèixer la casa, una por indefinida que l'impulsava a retardar l'encontre inevitable amb la seva mare que feia tantíssims d'anys que no veia, si mes no la Pelegrina jove, la comare del poble que l'havia ajudat a néixer, havia estat la primera que li ensenyà els arcans de l'amor —si l'amor tenia secrets— als aiguamolls de Cala Galdana, entre canyes i mosquits. Tal vegada per açò havia entrat a la casa de les Pelegrines, entrant furtiu a l'interior de la casa. L'havia trobada asseguda dins el llit, una vella distant de la que cavalcava en el carro del seu home, estatgers els dos de les coves de Cala Galdana.

«—M'ensenyares a sotmetre el desig pensant en la correguda frenètica del gall escapçat. Tal vegada per açò sóc aquí.

»—Apropa't. El meu marit pensava en la cama que li faltava en el moment oportú i ja s'ho feia quan calia. ¿Per què has tornat, Jaume Corbató?»

«—Sentia que em tornava vell i els meus membres s'inflaven com pa mullat i no com abans que l'aigua tensava la meva pell»

—Els jovenívols de les coves escalàvem el penyal i vèiem, des de les altes roques, l'aigua blau cel entre les dues agulles emergides. Marcel Borràs s'hi llançava com un fardell desmanyotat, els braços i el cap foradant l'aigua entre les dues agulles. Tremolava jo pel fred, per la por de llançar-me al buit des de dalt el penyal, entre les dues agulles que just emergien amb les anades i vingudes de l'aigua. La mateixa por ficada als genolls que he sentit quan he baixat de l'autobús. Xipollejàvem. L'aigua era freda, agradable.

«—Vius sola, Pelegrina?»

«—No, tenc els meus gats. La neboda me'ls tanca dins el pati quan ve a donar-me menjar. Jo voldria que visquessin amb mi a la casa, que entressin dins el llit, els gats. Són nou i passen fred al pati, sobre les teulades.»

I s'havia quedat en silenci, una ganyota obstinada, com si no hagués de parlar mai més.

«—Per què somrius, Pelegrina?»

«—No te n'adones? És el temps. Jo et vaig ajudar a nàixer, Jaume Corbató, i ara et veig vell i potser et veuré morir.»

De sobte, Jaume havia sentit tot el cansament del viatge sobre les seves pipelles i havia sortit al carrer per espavilar-se. Vaguejà pel poble i tornà a la casa i li rapinyà el coixí a la Pelegrina. La Pelegrina protestava i per no sentir-la li posà el coixí sobre el rostre i premí fins que deixà de camejar.