L'oncle Ramon ho sabia i em seguia el joc.


Obra:L'alè de les cendres (p. 37-38)
Indret:Port
Municipi:Ciutadella
Comarca:Menorca

testing image

L'oncle Ramon ho sabia i em seguia el joc. Tot és pur atzar, a la vida. No cal donar-hi més voltes. Encara que l'atzar, tantes vegades, s'hagi de lluitar amb desesperació. I el meu, l'havia de trobar al final del canal d'aigua que separava les dues illes. La meva, Mallorca, i aquella que havia de ser la meva per sempre, Menorca. Però jo encara no ho sabia. Vaig estar anys a saber-ho del cert.

El vaixell va penetrar la terra, que s'anava obrint davant dels meus ulls, fins arribar als peus d'un poble blanc, que amagava campanars i palaus de marès que es retallaven en un cel blau i net. El temps semblava suspès en les cases de pescadors, les pujades empinades, els vaixells de pals altíssims i cordam lleuger. Ciutadella. Una adolescent de quinze anys, enlluernada per una bellesa i una calma que feia anys que creia que ja no existien. Lliscar per la realitat sense traves. Durant quatre dies. Només quatre dies, de vint-i-quatre hores, que marcarien el meu destí per sempre. La guerra havia trobat l'oncle Ramon a Menorca. Fent el servei militar i enamorat de la germana d'un company. Ells van ser la seva família durant aquells temps que colpejaren sense treva la que havia deixat a l'altra banda de la mar. N'Anna ens esperava al moll. Era com a la fotografia que l'oncle sempre duia damunt. Rossa. D'ulls clars. Vam travessar els carrers del poble. Estrets. Traspuaven serenor i netedat. Fins que vam arribar a una casa del carrer de Santa Clara. Una casa blanca que en Ramon coneixia molt bé. Aquella va ser la darrera vegada que hi va entrar. Que va tornar a l'illa. Quan va pujar al vaixell que ens havia de dur a Alcúdia de nou, ell ja sabia que la seva vida era al costat d'una altra dona que havia conegut feia poques setmanes. Però va callar. N'Anna va rebre una carta desoladora,  que va rompre en mil bocins i que es va saber de memòria fins a la mort.