Aquí, al camí de Baix...


Obra:El cos deshabitat (p. 14-15)
Indret:Port
Municipi:Ciutadella
Comarca:Menorca

testing image

Aquí, al camí de Baix, he vist les postes de sol i les gavines embogides, i he ensumat l'olor de la mar mesclada amb la del petroli de les barques i la ferum del peix descompost, i el fum de les cuines dels restaurants que ja no poden oferir marisc de Menorca perquè moltes especies autòctones s'han extingit dins aquest brou podrit que és la Mediterrània. Aquí he reflexionat quan m'he sentit atabalat quan em veia inexorablement empès a cometre un crim. Aquí he repassat mentalment els textos de les comunicacions comminatòries que em sabia de memòria i que ni ara, en aquestes circumstàncies tan estranyes, puc oblidar. Aquest és el port petit al qual sempre he tornat. Els bots i els llaüts. Les tequinetes. Els norais com cascos de policia. L'antic escorxador municipal que abocava pilots de sang i vísceres a la mar, i alimentava les llisses carnívores que adquirien dimensions monstruoses i suraven enmig de les taques irisades. El Tritón. El Café Balear. Sa Bufora. Es Tenyidor. Can Diego. El Mare Nostrum. Aquí venia, i aquí, si tenia sort, pescava una paraula que em duria a una frase o a una història o a un somni. Però també hi ha hagut dies foradats, dies en minúscula, en què tornava a casa amb les mans buides. Estava fotut i el ca de plasma del processador de textos de l'ordinador em mirava burleta des de la pantalla, i remenava la coa, per riure's de la meua desgràcia. El ca no sap que sóc molt caparrut, que tenc una paciència infinita i que puc esperar el temps que faci falta per aconseguir la meua presa. Com els pescadors de calamars. Els veia arribar abrigats amb els anoracs vells i gruixats, molt bruts, tacats amb restes d'esquer. Només observant el seu posat podia endevinar si havien tingut sort, si els sacarins d'aquestes bestioles antigues s'havien aferrat als múltiples hams de les fluixes lluentes, que tenen forma de paraigua mortal. A can Pere es Pebre en venien de tots colors i de totes mides de fluixes, pèls de cuca, escandalls, marvedres, surets i altres estris per anar a pescar. Els exposaven en plafons de suro col·locats per ordre de menor a major. La més bona i letal, i la més cara, al final de la sèrie. I els al·lots entràvem a la botiga només per mirar, sense tocar, tots aquells ormejos que ens feien somniar llarguíssimes expedicions per anar a pescar a sa Barra o es cap de Menorca, i pensàvem batalles humides contra els monstres marins inversemblants, de l'existència dels quals no dubtàvem perquè els havíem llegit. Les barques es veuen petitones des d'aquí dalt, fràgils, com de paper de diari, amb els seus tripulants retallats contra el cel vermell del ponent, minvants al costat de la infinitud de la mar gran. Desembarcaven i caminaven per la passarel·la de fusta amb un poal de plàstic o una senalla d'espart a la mà, els pescadors. Frissaven per arribar a casa amb el botí i se saludaven amb monosíl·labs i comentaven la jornada. L'endemà matí, davant un cafè negre i un got de gin, ja tindrien temps per bravejar.