Aquell any fou caixer-noble de Sant Joan...


Obra:Del cor de la terra (p. 49 i 50-52)
Municipi:Ciutadella
Comarca:Menorca

testing image

Aquell any fou caixer-noble de Sant Joan l'hereu de don Francesc Josep d'Alfàbia, senyor de Son Abatzer, de Bini-Addaia, de S'Alqueria, de Son Comellar Nou, de Sa Vinya Llarga i de set o vuit possessions més. Per tramuntana, per la mitjania, per migjorn, pertot hi tenia terres, i del terme i de fora terme cada diumenge era una professó de pagesos que li anaven a donar comptes del bestiar venut, de les dinades, del conreu.

Era ric i era esplèndid: podia fer lo que va fer per honrar el caixeratge del seu fill, i de lo que va fer se'n parla encara. Li comprà un cavall cordovès de pura raça, li encomanà tot un adreç de plata, i ses filles li varen brodar al seu germà la gualdrapa amb or i sedes fines, com les donzelles dels castells migevals. Per la beguda, ademés de les que feren les monges de Santa Clara, un eixam de dones llogades trafeguejaren dies i nits fent coques, i tots els sucrers de la ciutat tingueren treball a rompre: l'un els macarrons, l'altre els confits, l'altre els sucresponjats, l'altre la confitura. [...]

Arribada l'hora del caragol, al magnífic Born, hi acudí la gent com una riuada. Des de molt dejorn s'havia omplert el passeig. Les galeries dels palaus del Marquès, de can Torrella, de can Cavaller i les finestres i balcons del Casino i de totes les cases del voltant s'ompliren de senyores i senyors, i a baix, voltant l'ària immensa, el poble sencer. El sol hi vessava sa llum abrusadora; però era magnífic l'espectacle de tanta gent, de tantes dones amb els seus vestits clars i les seves ombrel·les de cent colors que donaven vida i goig al bell quadro.

Quan pel carrer del Born entrà a la plaça el flovioler tocant el seu tamborí; quan aparegué la bandera, que flocava vermella com un glop de sang; quan se sentiren a prop els eguins dels cavalls i el xardorós picar de llurs ferradures sobre l'empedrat, un crit d'alegria i d'entusiasme sortí de la multitud.

Aquell era l'instant intens de la festa, de la festa amb la qual havien disfrutat tantes generacions; festa dels cors, festa de la sang, festa de tota una ciutat i una raça; festa amb la qual hi anaven lligades tantes memòries: les alegries d'infants, els amors de la joventut, els episodis més dolços i placenters de cada un d'aquells cors que allà en la plaça bategaven; festa de tots, festa amada i sentida pels pares, pels avis, pels fills; festa pressentida ja per molts en les entranyes maternes.

Donà la cavalcada la primera volta per l'amplíssim Born al so del tamborí i el floviol, al cap el flovioler, després el caixer fadrí amb la vistosa bandera, i tancant la llarga filera de cavalls, tots enflocats, el caixer-senyor, i l'últim la capellana, un sacerdot vestit de cavaller, tot de negre, amb una capeta, que portava al coll, plegada al costat esquerre.

Saludaven els caixers, vestits a l'antiga, caragolaven els cavalls i eguinaven, i entre la gernació tot eren crits i animació i entusiasme: tothom tenia fixos els ulls sobre el jove cavaller de calçons blancs, bota alta, xarolada, frac i capell-entres, l'espasí amb puny d'or, magnífiques pistoles d'arjó; i sobre el cavall blanc, que bracejava orgullós i elegantíssim, les guarnicions de plata brunyida i la rica gualdrapa amb els seus brodats d'or, arrencaven espurnes del sol que llambrejava en el cel.

Al començar la segona volta s'arraconà més la gent, i en tot el Born se féu un gran silenci; bategaven els cors i rompé la banda de música amb la clàssica jota, alegre, vibrant i riallera, i pels muscles de tots els cavalls recorregué com una corrent elèctrica, i de totes les boques sortiren cants i crits i exclamacions. Fins els cavalls més allunyats de la música començaren a saltar, a botar, a donar voltes, i en un instant se produí una confusió enorme: els cavallers no havien pogut guardar la línia i l'ordre de la cavalcada i quasi tots els quaranta cavalls esvalotats corrien i botaven per l'ampla plaça.

Mes l'instant d'emoció, l'instant més hermós de la festa fou quan en Pere Bosch i en Miquel d'Addaia portaren llurs cavalls vora la música. Quan aquelles dues feres sentiren a prop de llurs orelles l'estrident sonar dels plats i dels cornetins, de la primera revelgada, del primer salt anaren a parar al bell mig de la plaça, i allí mostraren els dos cavallers que si eren salvatges els cavalls que muntaven, tenien els muscles de ferro, braços d'atleta i pit de brau. Bots, adreçaments, salts inverosímils, de tot hi hagué.

Per un instant se cregué, i la gent donà un crit ferest d'espant, que en Miquel moria, que el seu cavall l'arrossegava, que havia perdut els estreps: però ell, serè i fortíssim, saludava, saludava cap a una de les galeries a on havia vist el seu amor.