Dins la penombra de la Catedral...


Obra:El pare (p. 40-41)
Indret:Catedral
Municipi:Ciutadella
Comarca:Menorca

testing image

Dins la penombra de la Catedral, tèbiament il·luminada pels colors dels finestrals altíssims, ens arraulíem el meu pare i jo. A l'altar major encenien tota una filera recta de quinze ciris, ininterrompuda, de flames immòbils. Entrava la clerecia amb atxes enceses i s'agenollava davant de l'altar. Quan entrava la creu, la capella de música escometia amb veu plena el «Vexilla Regis prodeunt». «Surten del Rei les senyeres...» Quin Rei? Un Rei clavat a una creu, mort, que es deixava dur per unes mans humanals, que més prest o més tard haurien de podrir-se -quantes d'aquelles mans són avui ossos sota terra esmicoladissos!—, i cobert, amb el sacerdot que el duia, amb un mateix vel negre, negre de nit, brodat d'or, com hom brodaria la nit del Divendres Sant amb estels d'or i plata.

Finida la primera estrofa de l'himne, la creu era posada damunt l'altar, mentre el cor sencer cantava la segona a cant gregorià; alternant-se capella i cor, desgranaven després tot l'himne fins que el canonge que oficiava, alçant-se, es cobria el cap i tot el cos amb el vel admirable. Prenia la creu com si fos la nit qui la prenia, i la presentava al poble una llarga estona immòbil, i, després, donava benedicció amplíssima. L'estrofa «O Crux, ave, Spes única» era cantada amb música diversa de les restants, lenta i no triomfal. Mon pare, ajupint el cap, recolzava el front a les mans, i les mans sobre el bastó. Jo no podia treure la mirada de la creu que estava sobre la nit brodada, sobre la nit ajupida penjant dels peus de Crist i a sota de la filera de llums, que eren com estels astorats que havien fugit de llurs constel·lacions i s'havien arrenglerat en un ordre teològic que els humans no sabem.