Llavors era un home de mitja edat...

Obra:Retrats de passaport (p. 216-218)

Comarca:Maresme

La Fundació Pere Coromines, d'Estudis Filosòfics, Històrics, Literaris i d'Investigació Lingüística (FPC) va ser creada pel lingüista Joan Coromines (Barcelona, 1905-Pineda de Mar, 1997) poc abans de la seva mort i porta, per exprés desig testamentari, el nom del seu pare, l'escriptor, polític i economista Pere Coromines i Montanya (Barcelona, 1870-Buenos Aires, Argentina, 1939), per a qui el seu fill Joan sentia una especial veneració. Entre els objectius diversos de la Fundació, constituïda el 17 d'abril de 1997 sota la presidència de Max Cahner, ressalten la preservació, divulgació i continuació de la feina gegantina de Joan Coromines, així com la vetlla i la salvaguarda del seu llegat intel·lectual i moral. El 28 de setembre de 2006 el president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, va inaugurar la seu de la Fundació Pere Coromines a Sant Pol de Mar, a l'antiga casa d'estiueig dels Coromines, completament rehabilitada, d'aquesta població costanera del Maresme. Tot i que Joan Coromines va viure els darrers anys en una casa del carrer Roger de Llúria, 14, de Pineda de Mar, moderna i sense cap interès patrimonial, on va acabar el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, i hi va morir, l'evocació de la seva figura la farem també en aquest indret de Sant Pol. A la Fundació s'hi conserven les famoses calaixeres per guardar els cedularis de les seves obres lingüístiques, la seva biblioteca i altres objectes d'interès com la taula de treball i la famosa màquina d'escriure Underwood. En les diferents dependències de la Fundació, especialment en el que fou despatx de Pere Coromines quan habitava la casa i on es guarden alguns busts del personatge, podem llegir, primer, un retrat que Josep Pla va fer de l'escriptor, i tot seguit: dos fragments de cartes entre pare i fill; un fragment de carta adreçat per Coromines a Pompeu Fabra; un fragment de parlament de quan li va ser concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes; un fragment de l'homenot que li dedicà Pla i dos breus escrits de Josep Maria Espinàs.

Llavors era un home de mitja edat, d'una certa corpulència, de caminar pausat i sòlid, de molt bons seients, amb una cara molt oberta, un front amplíssim, la cara certament tocada d'una grogor de llum de lluna, que més que la d'un malalt semblava la d'un professional reclòs al seu despatx, amb una certa abundància de carns fluixes, que accentuaven encara el seu aspecte permanent de filosòfica bonhomia. Sobre les seves faccions esbatanades i planes es veien els seus dos ullets rodons, que de vegades tenien una estranya i fonda malenconia i altres vegades una lluentor de misteriosa i informulada malícia. Aquests moviments dels ulls no eren pas suficients per a corregir la cordial bona jeia que exhalava la presència d'aquell home, sovint convertida en franc escepticisme. [...]

És el primer escriptor, cronològicament parlant, de la nostra literatura moderna en el qual es pot observar una lectura eficaç dels clàssics. No té un aspecte gòtic o vigatà-en el sentit literari de la paraula. Coromines sabia molt bé el llatí. Per això la lectura d'aquesta obra és d'un gran profit. Hi ha una posició contra l'escanyoliment, l'infecte ruralisme literari i el folklore comarcal o provincial, magnífica. És una literatura de front ample, europea, escrita sense mossegar-se les ungles ni amb un esperit petit. Coromines degué passar les millors hores de la seva vida escrivint amb tots els sentits. Coneix perfectament la llengua. La seva lexicografia és precisa i sempre adequada i perfecta. La seva tendència normal és l'estil lapidari. El que demostra que és un gran escriptor és veure com frena aquesta tendència, com la redueix al mínim, per no caure en la manera de l'orador o de l'historiador acadèmic. Es mou sempre en una realitat tocada de genèric - el contrari dels naturalistes i de la senyora Albert especialment - que representà, en la nostra literatura, un franc progrés.

Però quina dispersió, Déu meu! Coromines fou un home d'una dispersió vastíssima. Advocat, jurisconsult, funcionari, periodista, contista, economista, sociòleg, novel·lista, poeta, filòsof, historiador, orador, polític, legislador, banquer, pare de nombrosíssima família... És una cosa fenomenal, una força de curiositat immensa, una ànsia de saber en extensió - i sovint en profunditat - que us deixa absolutament perplex.