L'estructura i distribució de la casa era la típica...


Obra:Els meus primers anys (p. 37-39)
Municipi:Ciutadella
Comarca:Menorca

testing image

L'estructura i distribució de la casa era la típica de la major part de les cases menorquines; la casa-budell. Només quatre metres d'enfront (i algunes només en tenen tres) per més d'una vintena de metres de llargària, en els quals es contenien successivament l'entrada, el menjador i trast d'escala, la cuina, la porxada i el patí. La nostra casa (també com la majoria de les cases de Menorca) era de planta baixa i dos pisos. L'escala, des del centre de la part coberta, duia directament a l'habitació principal (l'estudi de davant), que ocupava la part anterior de l'edifici i es componia d'una saleta i una alcova. De la porta de la saleta partia un passadís que menava als dos estudis de darrere (dormitoris que ocupaven la part posterior de la casa), i, abans d'arribar-hi, es trobava una cambreta on dormia la meva padrina. A un costat del passadís, un altre branc d'escala pujava fins als dos porxos, un dels quals —el de davant— servia d'estudi de treball al meu pare, i l'altre era on es guardaven coses de poc ús i el porquim penjat a la teginada. D'aquest segon porxo es passava al terrat i a la teulada.

Les cases d'aquella banda de carrer tenien el portal a migjorn i el pati a tramuntana. Però, mentre els patís de totes les altres cases arribaven fins al pendís o vorera del barranc anomenat es Canal d'ets Horts — damunt el qual tenien una magnífica vista—, la nostra casa i la del costat (la primera del carrer) tenien obstruïda aquella riolera mirada per unes edificacions que formaven el taller de sabateria del propietari de la dita primera casa. Aquell cos d'edifici que empetitia el nostre pati i el privava de l'esplèndida miranda que els altres del nostre carrer tenien, era una causa d'amargor per a mon pare i ma mare, que, segons sembla, duits de la seva condescendència, no havien aconseguit — ni tal vegada intentat seriosament— impedir la construcció d'aquell embalum lleig i perjudicial dins el solar de la nostra pròpia casa.

En el pati teníem pou de vena i una cisterna d'aigua de pluja, un galliner, una pica de rentar, l'establa i el "lloc comú", i encara hi havia prou pasteretes o camades de terra on la meva padrina cultivava esponeroses tomatigueres, carabasseres i altres hortalisses, a més d'alguns rosers i cascalls que donaven una nota encesa de color a aquell lloc d'esbarjo.

Davall la porxada hi feia un estar d'àngels per a prendre-hi la fresca, a l'estiu. Ara a l'hivern, en què a Menorca són tan freqüents les tramuntanades, "quan bufa l'amo de Son Bernadí" (segons expressió de mon pare), la porxada era una gelera on les dones que trafegaven, escurant o fent altres feines casolanes, passaven un fred de no dir. Al cap d'anys, quan jo ja era grandet, es va tancar amb portes envidrades el gran arc de la porxada, la qual guanyà molt en comoditat, i l'establa es va substituir per una caseta-bugaderia ben defensada del vent.

Tornant arrere cap a la porta del carrer, de la porxada entràvem a la cuina, on hi havia una gran taula, algunes cadires de bova, uns fogons alts per a foc de carbó i de llenya, una pastera, una cadira de fust molt rústica i un timburet també fustenc, on jo solia seure els vespres mentre amb ma mare i la padrina, abans de sopar, passàvem el rosari a la claror d'un llum amb cruies penjat a la represa de la tomba o campana dels fogons. Aquella cuina, amb el seu mobiliari i els atuells que l'acompanyaven (una romana, els fenyedors, cernedors, sedassos, reura, etc.), té un encant especial dins el meu record.

En el trast d'escala hi havia el rebost (sota l'escala mateixa), un passadís bastant ample i un espai prou gran per a servir de menjador, on els diumenges ens arribàvem a compondre fins a nou comensals. Al costat més arredossat hi havia un canapè de bova. A l'altre costat, les parets començaven a estar poblades dels quadros que no cabien a les de l'entrada.

L'entrada era d'un aspecte únic en tota la ciutat. Com a mobles només hi havia un escriptori tancadís, un armariet-llibreria i algunes cadires, tot ben correntet, modest; però la decoració era copiosíssima i variada. Les parets estaven totalment ocupades per quadros petits i grans, quasi tots pintats de mon pare. Hi havia de tot: paisatge, marina, figura, edificacions, heràldica... Hi havia també, damunt l'escriptori, algunes estatuetes (que en aquell temps es deien santibel·lis), un rellotge de figura grotesca, capses estranyes, pistoles de pedra foguera, pots de pintura i altres ingredients. Les temporades en què hi havia escola de dibuix i de pintura, l'entrada estava bastant ocupada de cavallets, caixons de pintures i posts de dibuixant amb els seus quaderns de mostres de Le petit artiste, cartolines i altres arreus propis d'aquella tasca pedagògica.

Les persones que entraven per primera vegada a casa nostra, quedaven sorpreses de trobar-hi tantes coses a mirar, i generalment passaven bona estona contemplant aquella producció artística de les parets, impossible de trobar a cap altra casa ciutadellenca.

També era típica de l'entrada de casa nostra l'olor especial, barreja d'oli de lli i d'aiguarràs, de què tot estava impregnat, a causa de la feina de pintar a l'oli que es feia en aquella entrada durant la lliçó de cada dia.