En Macià, quan era petit...


Obra:Un regne per a mi (p. 62-63)
Municipi:Ciutadella
Comarca:Menorca

testing image

En Macià, quan era petit, resava amb l'àvia Maria un parenostre tot estrany, quan se n'anaven al llit, un parenostre que deia parenostre que estau al cel sigui santificat el vostre nom i no deia padrenuestro que estás en los cielos, santificado sea el «tunombre», que era el que li havien mostrat al col·legi. Li agradava més el de l'àvia, sonava més natural. De l'altre li agradava allò del «turreino», venga a nos el «turreino», perquè li semblava que devia ser cosa de torró de la reina o torró cremat, que com que era molt llépol li feia perdre el seny i se'n llepava els dits. En Macià repetia les paraules de l'àvia, agafat a la seva mà rude d'antiga rentadora. I resava també el Déu vos salve, Maria, plena sou de gràcia, i sabia que aquells precs eren la fórmula màgica que convertia en or els ganxos del moixell. Mentre en Macià encara dormia el petit geni n'Adrià li devia canviar els ganxos de ferro per ganxos d'or. I com que els diners de la guerra havien resultat falsos, l'àvia li devia dir.

—No m'enganyis, dóna'm or, que no vull doblers falsos!

Na Maria Riquelme era una dona enèrgica, capaç de plantar cara als milicians, colpejant la taula amb un ganivetot, o de fer de dida de la meitat dels nadons de Ciutadella. Molts de fills se li moriren a la infantesa, o caigueren abans que ella pel llarg camí de la vida. Va veure fondre's la hisenda que havia aixecat amb les seves pròpies mans. I cap al final de la vida va deixar que el càncer l'anés enfeblint, sense voler sebre mai res de cap metge, perquè deia que els metges ja li havien matat una filla, na Clàudia, i que amb una n'hi havia prou, sense proferir mai un sol gemec, sense prendre mai un calmant. S'arraulia a la gronxadora, a les fosques, vora el foc, i si entrava un viatjant trobava encara el seu millor somriure per rebre'l. I quan tornava quedar tota sola s'ajupia a l'engronxadora, es premia el ventre amb els braços, quasi a frec de genolls amb el cap, i sofria en silenci, reduïda a la pell i els ossos, una dona que havia estat sempre molt grassa i molt poderosa. Ja no podia adormir-se asseguda, com feia abans, quan el seu fill Eulali li pegava un crit per despertar-la perquè dormia amb un ganivet a les mans i una patata a mig pelar, de part damunt el ribell ple d'aigua.