El primer dia em van preguntar...


Obra:El nét del pirata (p. 257-259)
Municipi:Castell, es
Comarca:Menorca

testing image

El primer dia em van preguntar si sabia escriure a màquina i em van destinar a l'oficina del capità de la caserna, un menorquí que es deia Joan Olives Vidal. L'oficial em va observar i sense preguntar-me ni qui era ni com em deia em va indicar la taula on havia de seure. Un matí que ens trobàvem sols al despatx, el capità va fer acció d'obrir un sobre que li acabaven de portar. Mentre llegia el paper que contenia, anava dient «collons» amb pertinaç repetició i crescut esverament. Va alçar els ulls, em va trobar a mi i em va dir: «A ver, soldado, salga a fuera y me trae a ese tal Manuel Cuyàs». Em vaig mig aixecar de la cadira i li vaig dir: «Soy yo». Em va fer aproximar i em va allargar el paper perquè el llegís. Era, com m'esperava, la meva fitxa policial. En aquell moment vaig saber per quins motius havia estat privat del passaport: catalanista, separatista, membre d'un cineclub, simpatitzant d'organitzacions clandestines, assistent a manifestacions, captador de signatures amb finalitats dissolvents. «Dirigió una manifestación desde el balcón de su casa». En aquests termes era interpretada la salutació al meu germà Jordi aquell 1 de maig. Vaig saber també que aquella informació sobre la meva persona no havia estat redactada íntegrament per la policia de Mataró que l'havia fet arribar a la caserna, sinó que havia comptat amb la col·laboració del botiguer de comestibles del meu carrer. Hi havia coses que només ell podia saber, algunes arrencades a la ingènua àvia Angelina quan anava a comprar a la seva botiga. A casa teníem dit a la iaia que no en fos clienta, però ella, amb els primers símptomes de l'Alzheimer manifestant-se-li, no ens feia cas.

Acabada la lectura, el capità em va preguntar: «¿Qué tengo que hacer con usted?». Jo, francament, no hauria sabut què respondre-li. Va prendre ell la decisió: «Mire, le mantendré en este despacho, cerca de mí». Vaig insinuar un «gràcies» de to molt baix en l'escala auditiva, i abans de fer-me tornar a la taula l'home va agafar un aire solemne i va afegir: «Ahora bien, si un día me entero que usted pasa información al enemigo, le mando derecho al Barranco y le instruyo un consejo de guerra». El Barranco -es Barranc- era un destacament militar de la costa menorquina famós per la seva duresa. Sempre he pensat que a la caserna, on la inactivitat era absoluta i on els dies transcorrien els uns iguals que els altres, jo aquell matí vaig fer feliç aquell oficial d'artilleria perquè li vaig servir l'oportunitat que feia anys que esperava de parlar de l'enemic, de la fluència d'informació, d'una bateria costanera amb canons i d'un consell de guerra.