L'illot del Vent emergia de la mar...


Obra:Pedres i vent (p. 80)
Municipi:Castell, es
Comarca:Menorca

testing image

L'illot del Vent emergia de la mar, voltat d'un fistó de blanca escuma; roques d'asfalt i de ferro, corcades i oxidades pels eteris àcids marins, s'aixecaven despullades de vegetació. El sol, que declinava, les brunyia, incrustava en elles llums i metalls, amalgamava el granit amb estranyes estries carminades que traspuaven al llarg de la pedra com la sang mineral de la penya ferida i esgarrapada constantment per les llances de cristall del vent. El far s'alçava a la part alta, blanc com una ànima santa amb el cap negre, pupil·la rodona de mirada circular que abastava els horitzons.

A mesura que ens hi aproximàvem, aquelles roques adquirien una brillantor seca, ungüents marins envellutaven la seva base; dels alvèols sortien flames blanques i negres de l'aigua.

Més amunt, penyals de cos blau, pedres altes posseïdes d'anèmia guardaven un gest gairebé humà, un moviment d'eclàmpsia. Unes altres s'alçaven en un sol purpuri i ocre, saturades de clarobscur d'or. Llums que es filtraven per entre un bullidor de matèries corcades, en les ombres d'un verd febril i tot l'illot adquiria l'aspecte de la carronya arqueològica d'un monstre, la visió singular d'un lleó verd.

Més enllà de l'illot, l'horitzó es deixatava en somnolències saturades de vapor d'aigua. Núvols anyils, inflats i llargs com erugues, flotaven a la deriva en l'ànima del cel.

Melisses fines, alès acres, feien la mar olorosa.

Em vaig sentir posseït d'una profunda emoció. Aquell illot, aquell mar gris i tranquil, que tenia una densitat de mercuri, semblava guardar un insospitat misteri.