El català és viu, ple encara de saba...


Municipi:Alaior
Comarca:Menorca

testing image

(...) El català és viu, ple encara de saba, intèrpret fidel de la raça forta, activa, valenta, emprenedora, aventurera... i que no està disposada a abdicar. Els vertaders catalanistes, clarividents, patriotes, s'han proposat de salvar llur llengua nacional, qui no és, de cert, el castellà, de la fatalitat que l'empeny a degenerar en patois, d'arrabassar-la de la mort, i, per acabar-ho d'adobar, de la decadència i de la degeneració.

(...) Si els catalans aconsegueixen de salvar llur llengua d'una metamorfosi mortal, hauran, a la vegada, salvat la pàtria catalana.

(...) No és mai massa tard per resistir a la mort. El dia que Catalunya haurà perdut la seva llengua, ja no tindrà més personalitat. (...) No hi ha exemple més generós que el d'una raça qui protesta valentment contra els capricis de la fortuna, o millor, contra les iniquitats de la història.

(...) Tot volent ésser amos de casa seva, els catalans han reprès l'idioma matern, no ja per servir-se'n entre ells, en família; sinó per cultivar-lo literàriament, per depurar-lo, rectificar-lo i polir-lo; en una paraula, per fer-ne un instrument dòcil i precís al servei del pensament, de la imaginació i del sentiment. Puix que la raça reviu, cal que la llengua revisqui. Puix que Catalunya reneix, cal que la llengua renesqui amb ella.

(...) El català, altrament, ja no és parlat més que a Catalunya i a les Illes Balears, on la tradició s'ha mantingut, a despit de les variants dialectals. Així i tot, ha sofert greus alteracions, particularment a les ciutats, per causes diverses, la principal de les quals i la més eficaç és la invasió de l'espanyol, llengua oficial... Com resistir aquesta acció dissolvent? Tot fa pressentir que Catalunya i les Balears, a menys que no esdevenguin independents i autònomes, patiran la sort del Rosselló, de la Cerdanya, de l'antic Regne de València; en poques paraules, dels antics països de llengua catalana, en què el català ha desaparescut, tendeix a desaparèixer o a degenerar en patois...

(...) Llengua, raça, nacionalitat són tres termes connexos. Si els gramàtics pedants i els lexicògrafs vulgars no són més que uns xarlatans, els vers catalanistes són abans que tot patriotes. I el govern central, tot perseguint la quimera de la unitat administrativa, tracta de rebels, de separatistes, aquests conservadors convençuts, qui han jurat d'intentar-ho tot a través dels mitjans legals i pacífics, per salvar la pàtria.

(...) Els catalans volen viure la vida nacional tot conservant la llengua dels seus ancestres, que és la imatge viva de la raça... La solució reclama tota l'energia vital de la raça, tot albirant l'avenir amb resolució, i tot comprenent millor el passat.

(...) Certament el futur és fosc, i talment que molts resten inerts, mancats d'esperança, es mostren indiferents, deserten del combat. Perquè aquesta inèrcia, aquest desolador escepticisme? Cal viure. Viure d'enyorances? No, sinó d'esperança, de fe, de confiança... Per què obstinar-se a enterrar un idioma que no és mort, que no vol morir i la vitalitat del qual és innegable?