En els dies que seguiren...


Obra:Pedres i vent (p. 138)
Municipi:Alaior
Comarca:Menorca

testing image

En els dies que seguiren vaig començar a ofegar-me en la pau d'aquells paisatges incomparables que envolten Alaior. L'illa s'oferia nua en l'aire nítid dels capvespres de tardor. Unes parets llargues i baixes amb el llom untat de calç reverberant, quadriculaven la terra resseca coberta de la pelussa àuria dels rostolls; al lluny es retorçava la multitud de serpents roges dels troncs de les vinyes moribundes, notes de pàmpols i en algunes tanques profundes bullia el verd pastós de les buines de tons calents i en aquella pasta vegetal, com enormes violoncels, apareixien les siluetes immòbils de les vaques, vaixells naufragats vora les parets de les tanques. I ça i llà les taques solitàries dels arbres anomenats "vernís del Japó", embolcallats de la púrpura agra dels seus vestits cardenalicis, exaltant la glòria pòstuma i agonitzant de llurs floracions de tardor.

Llavors pujava fins el passeig de les Delícies. En aquella altura les parets blanques, d'un aspecte aràbic, sorgien entre les palmes múltiples de les figueres de moro que s'enfosquien i ressecaven en el contrast d'aquella calç puríssima.

Des d'aquell tossal la planura de l'illa apareixia com l'espatlla escamosa d'un llangardaix immens, el basalt i l'argila donaven a aquella escama un aspecte estrany, ascètic, convertien tota la terra illenca en un monstre antediluvià i camús. A cada costat de les pedres apareixia a l'horitzó la mar, una mar alta i lluminosa que la perspectiva transfigurava en dues serralades iguals de cristall dur. I el cap mitològic de l'illa, llarga i plana, avançava envers el Ponent, penetrava al lluny en aquella aigua dura que la boirina de tons freds d'alumini feia gairebé invisible.