testing image

Ens hi trobàvem bé, en aquella casa. Era una casa alegre, tot i que motius d'alegria no n'hi havia gaire. No hi surava, emperò, aquell clima de nostàlgia i de catacumba que ens atuïa en altres ambients nostrats. A can Moll, un aire d'esperança, d'il·lusió i de laboriositat esvaïa amablement les ombres. En el somrís constant d'en Moll hi devia haver alguna espurna de màgia blanca. Jo no he conegut ningú que sabés, com ell, posar la millor bona cara al pitjor mal temps. Pensau que portar una editorial més aviat artesana amb problemes constants amb la censura, fer classes d'idiomes a l'institut, surar una barcada considerable i, a més a més, lliurar-se a una tasca científica en la qual calia posar tota la saviesa i tots els sentits, no era un joc de poques taules. Tot plegat potser li va fer perdre més d'un cop les rialles; ara, res no va aconseguir d'esborrar-li mai, de cap de les maneres, el somriure.

Val a dir que Francesc de B. Moll no era una persona de tarannà tranquil. Desconeixia per complet allò que en diuen flegma. Qualsevol cosa, per insignificant i previsible que fos, l'afectava i el preocupava, res no li llenegava per la pell. Era un manat de nervis que es va dominar sempre a ell mateix a còpia d'intel·ligència, de bonhomia —va desconèixer també la rancúnia— i de treball. De treball constant, insistent, tenaç. «Dura tamen molli saxa cavantur aqua»: vet aquí el vers d'Ovidi que en Moll va escollir com a lema de la seva editorial. La blanesa insistent de l'aigua acaba soscavant la duresa de la roca. No sabríem trobar una definició més exacta dels treballs i els dies del nostre insigne lexicògraf.