La gent de Martorell (que havia conegut el meu pare)...


Municipi:Martorell

A la Torre de les Hores hi ha la seu de la Fundació Francesc Pujols i Morgades és una entitat privada beneficodocent, sense ànim de lucre, que neix de la voluntat de Faust Pujols i Alcover, plasmada mitjançant la carta fundacional del 17 de gener de 1992 de donar a conèixer l'obra del seu pare, Francesc Pujols i Morgades. Al jardí de l'entrada escau llegir tres fragments de la memòria que de Pujols féu Artur Bladé Desumvila (Benissanet, 1907-Barcelona, 1995). El primer rememorant el dia que hi va arribar de visita; el segon, Pujols explica la seva relació amb un sereno popular; i, el tercer, que podem llegir just en el repartidor que porta al despatx, també el mateix Pujols ens descriu les visites que rebia sovint a la torre. En l'antic menjador podem llegir un fragment de l'homenot que li dedicà Josep Pla. I en el despatx, un fragment del pròleg que Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) dedicà al jove poeta en què en fa un precís retrat i nous fragments del llibre de Desumvila en què Pujols explica aspectes d ela seva personalitat..
testing image
Veu de Sergi Solà:http://canal.uvic.cat/uploads/audio/NAwJTdfCAsI13ryTvpfi.mp3

La gent de Martorell (que havia conegut el meu pare i em coneixia a mi de veure'm cada estiu) em deia «senyor Paco». Tothom sabia a què atendre's i ningú no s'estranyava del meu comportament ni del meu caràcter. No mancava qui em tenia per guillat com, per exemple, mossèn Vinyals, el rector, i això que jo anava sovint a l'església, particularment si la missa era cantada. D'aquestes no en fallava cap perquè m'agradava d'acompanyar, en veu baixa, el credo llatí. Recordo que, un dia, al poc temps de ser a Martorell, la feligresa que tenia al costat, beguina vella, en sentir-me la veu, va dir-me: «Ja pot cantar fort, ja! El Sant Pare ho vol, que cantem». No solament vaig seguir el consell, sinó que el diumenge vinent vaig pujar al cor i vaig unir-me als cantaires acreditats. I si tot sol no gosava cantar fort, perquè tinc mala veu i m'arriba de desafinar, junt amb els altres feia el meu paper.

Tenia amics en tots els estaments i de totes les idees. Cal dir que durant la dictadura del general Primo de Rivera, les passions polítiques s'havien apaivagat -almenys aparentment- i això facilitava l'amistat amb tothom i em permetia d'anar a tots els cafès. (Més endavant, en venir la República, les coses havien de canviar fins al punt que, una vegada, em van despatxar del cafè de la Lliga perquè van saber que aquell dia, dia d'eleccions, no havia votat la seva candidatura.)

Entre els meus bons amics martorellencs (d'alguns ja n'hem parlat), hi havia Francesc Riera, el futur «capità general» dels rabassaires. La nostra amistat datava d'anys; jo el vaig conèixer quan ell era lerrouxista abrandat i tots els seus afanys s'encaminaven a desbancar l'home que llavors era l'alcalde perpetu del poble: en Pere Puig, també amic meu. Li tenia tanta confiança, a en Puig, que en certa ocasió (tot i que en aquells moments no eren previsibles els canvis de situació política i menys encara els de règim), li vaig dir: «El vostre successor a l'alcaldia serà en Riera». I ell va contestar: «És massa alt i massa animal». El temps s'encarregà del compliment de la meva profecia, però en Puig ja era mort i s'estalvià un gran disgust.