Quan arribà el mes d'agost d'aquell any 1939...


Obra:Diaris (p. 364-365)
Municipi:Palma
Comarca:Mallorca

testing image

Quan arribà el mes d'agost d'aquell any 1939, el vicari don Joan Picornell, que era de Porreres i vivia a la rectoria, em va dur a Ciutat, en el tren de les set i mitja del matí, a fer l'examen d'aptitud per a l'ingrés al Seminari Conciliar de Sant Pere. Don Joan Picornell i jo dúiem pa i taleca. En ser a l'estació de Campos, vàrem treure el berenar que dúiem embolicat amb un paper de diari i fermat amb un fil de mataporc. Jo berenava d'un panet d'oli amb una peça de xocolata de La Pera —hi havia dues marques de xocolata, «Xocolata Alcover» i «Xocolata La Pera» —. El vicari Picornell va treure una fiambrera plena de bacallà i salsa de tomàtiga. Jo dins el tren ja enyorava ma mare i, pegant una ullada al bacallà i als dits del vicari, me la imaginava dient «alerta a les taques».

Des de l'estació del tren, la plaça Espanya, el carrer de sant Miquel, Cort, carrer Fortuny, el Coll, carrer de Monti-Sion, carrer del Seminari: era un casalot revengut, ample, gris, negrenc, antic; tenia una fonda portalada que feia presència... Ja hi era, ja hi havia arribat, tot sol, jo, sense ningú de la família vull dir, tenia dotze anys; vaig estirar, jo, la baula de llautó net i lluent com un calze, la campaneta toca a l'altra banda de la porta de caoba obrada.

Era una de les hores més importants de la meva vida: entrar a una casa, on no havia estat mai, per a formar part d'un estol de gent que jo no coneixia de res: en coneixia just la seva fe, la seva esperança, la seva meditació.

Just tenia dotze anys: ho tenia ben clar; sobretot ho sentia molt clar: jo no era davant aquella porta, espaiosa i enfosqueïda per les ombres del carrer curt i esquifit, perquè un vicari, una atmosfera, un ambient, un misteriat món jueu-cristià, m'haguessin pastat i fet tovar i coure a la seva imatge...

Jo havia fet el camí, o un dels camins, que mena al Jo d'un homenet que ja ha fet dotze anys seguits de cap a cercar i voler trobar el Tu que cada un dels éssers humans cerca i vol trobar, sabent o no sabent que cerquen aquell Tu...

Feia prop de tres anys que jo pujava a peu, o en la bicicleta, al pujol de Consolació, a la penya Bosca, el puig Gros. L'any en què feia els deu anys, ja començava a ser un al·lotell púber. A la meva tosca manera, vaig reconèixer que un no sé què que romania en silenci rellevant, m'havia fet entrar en la majoria d'edat...