Però, si no la poesia...


Municipi:Martorell

A la Torre de les Hores hi ha la seu de la Fundació Francesc Pujols i Morgades és una entitat privada beneficodocent, sense ànim de lucre, que neix de la voluntat de Faust Pujols i Alcover, plasmada mitjançant la carta fundacional del 17 de gener de 1992 de donar a conèixer l'obra del seu pare, Francesc Pujols i Morgades. Al jardí de l'entrada escau llegir tres fragments de la memòria que de Pujols féu Artur Bladé Desumvila (Benissanet, 1907-Barcelona, 1995). El primer rememorant el dia que hi va arribar de visita; el segon, Pujols explica la seva relació amb un sereno popular; i, el tercer, que podem llegir just en el repartidor que porta al despatx, també el mateix Pujols ens descriu les visites que rebia sovint a la torre. En l'antic menjador podem llegir un fragment de l'homenot que li dedicà Josep Pla. I en el despatx, un fragment del pròleg que Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) dedicà al jove poeta en què en fa un precís retrat i nous fragments del llibre de Desumvila en què Pujols explica aspectes d ela seva personalitat..
testing image
Veu d'Eusebi Coromina:http://canal.uvic.cat/uploads/audio/XELZuvR2gRnmGvvEmv2N.mp3

Però, si no la poesia, potser voldreu saber de mi com és el poeta. Doncs en Pujols és un minyonàs d'una vintena d'anys, de galtes rosades i cabell castany cargolat; una cara de angelote, que diuen els castellans; un angelote una mica sensual, de llavis molsuts, ulls petits sovint inquiets, el cap cot i petit per lo que és el cos; i, com que sol vestir peces llargues i folgades i barret negre d'ales molt amples, segons com se mira sembla un pastor protestant, i, segons com, una criatura vestida de pressa d'home per la gran creixença que ha fet sobtada. Quan parla en fred, sembla que no se sàpiga explicar gaire, i quan riu se li veu que disfruta...! Tot plegat fa l'efecte d'un bon minyó, un xic encongit.

I la seva poesia és ell mateix: té un cert desgarbo graciós, d'il·luminat, i una certa sensualitat innocenta.

La seva poesia us parla molt de la terra molla, i de la frescor dels pàmpols, i del raig de sol, i de fruites, i de xapoteig d'aigües, i de coses que brillen, i de grans ressonàncies, de brandar de campanes, de flaires penetrants i de coses assaborides, i de focs, i de carn i de sang; en fi, que a n'aquest xicot tot li entra i li surt pels sentits, com al poble, però amb més violència: perquè ell és una flor del camp misteriosament oberta en l'estuba ciutadana. El poble és més sobri, més ignocent, més fort davant la sensualitat natural a la seva senzillesa: en Pujols s'hi abandona més, hi disfruta massa.