L'ombra de la Seu


Obra:Dormir mil anys (p. 91-93)
Municipi:Palma
Comarca:Mallorca

testing image

L'ombra de la Seu

 

Freda ombra de la Seu, de bon matí, murs colrats de temple vast,

on vessa la badia encalmada cap a la mar gran. Un blat que madura

ni més mèrit ni més glòria tendria, ni beneït al pas dels apòstols

pels figuerals de Galilea. De segles futurs, n'ets empara, bombolla d'encens

evaporat després d'homilies pensatives i brunzents.

Si és que les catedrals moren, quina mort més lenta i tan lenta.

 

Quan entraven els anys seixanta, els predicadors de Quaresma

encara omplien la Seu de gent. Eren molt contundents, apologètics,

i no és que escoltàssim gaire. Hi anàvem per veure les nines a sortida

d'escola, sense uniforme. Les manava una amb trunyella pèl-roja,

pàl·lida, ulls esverats, i no sé per què liderava. Anyells de Déu.

 

Severs, misteri, dogma i els set pecats capitals ens eren predicats.

"Contén la supèrbia que et fa creure més intel·ligent que d'altres;

fes lluny l'avarícia que t'ha d'engroguir per sempre el rostre;

destria la luxúria de les coses de l'homme moyen sensuel;

que la ira no se t'endugui de cap als abismes de la maledicció;

mantén la mesura del paladar i que no se't botinfli la gola;

ni un bri d'enveja torbi la teva justa consideració dels homes;

vigila que la peresa no t'aigualeixi la voluntat de ser i fer".

 

Era un enfilall de coses imperdonables, molt menys feixugues

quan esclafia el Diumenge de Glòria, Església mendicant,

peunua, caminant per carenes de neu fins arribar als monestirs

que tot ho preservaven, abans de posar-se a construir catedrals

magnes,

per als dies de les custòdies d'or, I el puny abrupte de Déu

totpoderós,

des de Nínive, colpeja les portalades de la fosca. Tedèum.

Esfullades les bòvedes, quina ingravidesa que la pregària agraeix,

Qui va decidir on i amb quines pedres s'aixecaria el nou temple?

És que ens eren superiors els qui dibuixaren l'absis, cada detall

de l'Església Universal que és l'escorça del símbol i el símbol tota

l'escorça?

Si pudia Llàtzer, i la Història, si pudiren tant els forns genocides,

La llum declinativa que entra pel rosetó més gran impugna

tantes victòries del mal. Els vents s'arremolinen al Portal del Mirador. Hi he

tornat adesiara, entre turistes. Hi he buscat la penitència

d'un rigor indulgent, feta de la remissió que no multiplica el mal,

i comprèn el cor dels pecadors. Confessors poliglots es condormen

al confessionari que cruix quan s'hi atraca una ànima esgarrinxada, ànima de

llavis morarats, enduta per temptacions inestroncables.

I el perdó també raja, fulgent, rutilant, amb un ample doll diví.

Em va batiar a la Seu el canonge Ensenyat, bon amic de mon pare. Predicava

adust des de la trona plateresca, solemnial i veritable.

La meva germana em fou padrina de fonis. Això era l'any

quaranta-nou.

Després, seus a l'últim banc, de prest, com les beates, i tot s'hi aprèn:

armar-se en contra quan massa fàcilment seduir és corrompre;

obeir les lleis de Déu quan dubtis entre els homes i el Judici Final; lluitar

sempre que la conveniència escati la veritat i la malmeni;

exalçar el bé cada vegada que l'ambigüitat ens sigui mes profitosa.

 

En tant que el sol s'escampa pels murs, suau, per un bri d'èxtasi,

més enllà de la culpa, l'energia de la catedral concorda els misteris.

I, a posta de sol, entre porpres capvesprals, tornar a l'ombra de la Seu,

sempre, captaire al Portal de l'Almoina, amb la mà estesa i humil, mendicant

un poema, una mare, un whisky amb gel, la bona pau.