La instal·lació i aquell ambient nou...


Obra:Flor de card (p. 106-108)
Municipi:Palma
Comarca:Mallorca

testing image

La instal·lació i aquell ambient nou esmortuïren l'espaume dolorós del seu cor.

L'horabaixa, el cansament i la son enrere el tenien insensibilitzat. Deixada la feina sortí fins al Mirador, al costat de la Seu a la banda de llebeig.

El temps seguia taliquín; l'atmosfera, carregada i tèrbola. Bufava oratge de pluja.

Se recolzà sobre la paret que fa de parabanda i es perdé en la contemplació de la mar que sostenia su-baix, negrenca, fatídica, lluenta, sorollosa, com una immensa caldera de pega en ebullició. Afonat dins aquell aire de dol i de tristor, el jove sentí la revivalla de ses angoixes que esclataven en enyorança esmicolada. [...]

Part damunt seu s'estenia la color bruna de la nigulada, estantissa, monotònica, sens un gisco de valzia.

En el moll els vapors llançaven fumaroles flonges i erràtiques; vers Porto-Pi guaitaven els primers llums de la vesprada, pàl·lids i porucs.

Dos capellans sortits de la Seu, acabades Matines, se passejaven per l'esplanada del Mirador, lentament, amb indicis de propensió a la pruaga.

Un remolí d'arços de fulla groguenca, remenaven llur rama sinistrament.

Per baix passaven, sense gens de frissor, dides i tetes, amb davantals blancs ben emmidonats, menant gent menuda. Dos artillers asseguts sobre la barana de la murada les brufaven de galanteries.

Una colla de nins jugaven a conillons: formaven l'única nota viva d'aquell ambient funebrós.

El vent remorejava, esqueixant-se planyívolament en el brancam dels arços i en els arcbotants de la Seu. Una campana llunyana vessava amples gotes sonores dins l'atmosfera, pausadament.

De la banda del moll pujaven remors pàl·lides. Un vapor cornà, llançant una espècie de bramul potent de mascle en gelosia.

El conjunt formava una estranya simfonia de funerària salvatge, surant sobre el fons, prenyat de dol i misteri, de la respiració immensament rogallosa de la mar.

Quins temps colà? Un nin del mestre s'era penjat en el braç del jove, fent-lo retornar en si.

—Què tens, Jaume?

—No-res... m'enyor!

Plorava llàgrimes silencioses, evaporació d'una pena serena, dolça, immensa, com el llagrimeig rítmic de les estalactites dins la foscor buida del ventre de la terra.

S'era fet tard.

Per sobre el morro de Sant Carles, sobreeixia enfosquida i tèrbola dins el llunyedar, una inflor de la marina de Santa Ponça, retirant per la contornadura a un gran cetaci vomitat per la platja, dissolvent-se dins una atmosfera pesada de podriment.

Ran del jove s'alçava la massa humida de la Seu destil·lant ombres en concrecions feixugues. A l'enfront, el Palau de l'Almudaina difonia recordances polsoses. Son frontis nu i llis, com un vel de mora, amaga misteris passats, talment una urna guardant cendres fonedisses de luxe, de mollesa, de voluptuositats orientals, vetlades per formes vagoroses d'odalisca. Per sobre guaita vergonyant i esquifida la Torre de l'Àngel, percintada de merlets, evocant saraus i revoltes, venjances i homenatges. L'Àngel de bronzo fa de tallavent, amb lo braç estès, apuntant dins la buidor, amb variança perpètua d'anhel de felicitat humana.

Un sentinella amb l'arma afiançada anava i venia automàticament per davant el portal de l'Almudaina, com un esser en què l'ànima és estada sostreta per un mecanisme.