Amb els gaudis de Martorell, jo hi combinava els de Barcelona...
Amb els gaudis de Martorell, jo hi combinava els de Barcelona, no solament perquè anava sovint a veure els barcelonins, sinó perquè aquests em venien a veure a mi. Unes vegades eren els pintors, que es recordaven, agraïts, de les meves crítiques i als quals jo també agraïa de la millor manera possible els retrats que m'havien fet, retrats -i caricatures- que ornaven la Torre de les Hores fins a fer-la semblar un petit museu. Altres vegades eren els periodistes, els actors de teatre, els músics... Més d'un cop, la sala de música de la Torre de les Hores -on jo tenia el piano i l'harmònium- va servir de sala de concerts, com quan va venir el mestre Morera amb el violinista Costa -un dimoni que tocava com un àngel- i la pianista Canela -un àngel que tocava com un dimoni-, perquè en aquesta ocasió, en aquella sala, que és petita, ens vam reunir una bona trentena de persones. Després del concert -tot obres de Morera- veritablement memorable, vam dinar allí mateix i, de sobretaula, el violinista, home inquiet, va mostrar un gran interès per les meves idees filosòfiques, insistint sobretot que li expliqués la part lírico-plàstica del meu sistema (o sia el Pantologi, com ara l'anomeno). No cal dir que el vaig complaure i, en acabar, el mestre Morera, entusiasmat, saltà de la cadira: «Això serà molt bonic, Pujols, molt bonic! Quan ho tingueu llest, si vós voleu, jo hi posaré la música!»
El mestre Morera és un home que, igual que jo, quan va sol, no s'espanta de res. Aquell dia, però, tenia al costat la seva dona i aquesta, en sentir-lo, va trasmudar-se, lívida, i el va interrompre amb un imperatiu: «Calla, calla! Què te'n saps tu, d'aquestes coses!» Jo vaig canviar tot seguit de conversa amb el convenciment que no havia de comptar amb la música del mestre Morera per al meu cerimonial.
Entre els còmics, un dels que sempre que -amb motiu d'alguna festa- anava a actuar a Martorell, venia a dinar a la Torre de les Hores, era Enric Borràs. Una vegada ens vam posar a taula a l'hora de l'aperitiu i no ens en vam moure fins a les cinc de la tarda, és a dir, mitja hora abans de començar la representació de Mar i cel on ell interpretava el protagonista. I durant aquest temps, no va parar d'enraonar. Això li donarà una idea de la seva gorja excepcional, una gorja que no es cansava mai, i mai no perdia el to.
