Va ser una repicada rabent...


Obra:Les primaveres i les tardors (p. 69, 112, 142, 194 i 207)
Municipi:Andratx
Comarca:Mallorca

testing image

Va ser una repicada rabent: la ventada havia arrabassat un xàfec. El ruixim copejava finestres, la teulada i els arbres com si es tractés d'una pedregada. A penes havia plogut aquell hivern i la terra, assedegada, engolia l'aigua a l'instant, sense deixar que formés bassals. El vent distorsionat per les ratxes de pluja, per la humitat, anava tallat, girava de gairell. Dins la sala, el fum envestia a borbollons, tan aviat arran de sòl i desflocat com escampat i llis. El renou de l'aigua, eixam de gotes, creava un clima cordial. Els Taltavull sentiren tots un breu impuls de joia. En la fosca exterior els arbres i el terra, mullats, brillaven com si fossin un decorat de teatre.

 

El fum minvava, ja només era una boirina. Havien encès tots els llums d ela sala: mobles, gent, murs, semblaven nous, perfilats, brillants. I els Taltavull, una quarentena de persones que caminaven encaterinades per la seva primavera o que habitaven encoratjades un paisatge de tardor, seien a taula menjant i xerrant amb ganes, amb una mena de pruïja perquè tothom tastés cada plat i tota l'alegria. El rellotge de La Paret, que el savi havia estat punyint, tocà les dotze com si anunciés l'hora triomfal.

 

La foganya continuava sense fumejar. Ningú no havia guaitat defora, però el vent s'havia esvaït i era com si la vall hagués desaparegut i el casal quedés sol i extasiat en una immensa levitació.

Començava a mancar llenya i la gent, amb la nit que s'acabava, tenia peresa d'anar a buscar-ne més. Per reanimar el foc cada vegada que s'ensopia, cercaven diaris vells, una fusta, el vi que quedava al cul de les ampolles.

 

Una lleu capa de cendra colgava lentament els troncs, el caliu celava les seves brillantors velles, i a la llar restava només una atmosfera calenta i sense causa immediata, presència d'una absència. El declivi de la nit dels Taltavull havia començat, la matinada naixeria prest patentitzant que el món, a més de tots ells i les seves paraules i quimeres, era una llei immensa. Fins al Nadal vinent no soparien plegats de bell nou. Però mentrestant res no s'acabava perquè la roda rodava: la dels Taltavull. Ells eren el Nadal, ells eren els que existien.