La casa era de marès, la porosa pedra saulonenca.


Obra:Els dies immortals (p. 34-35)
Municipi:Andratx
Comarca:Mallorca

testing image

La casa era de marès, la porosa pedra saulonenca. A l'hivern es saturava d'aigua creant una condensació de fredor com de tomba. Havíem d'anar inflats de jerseis, de capots. De pellisses prehistòriques. Les parets es bufaven, la calç enfonsant-se farcida d'humitat. Però pel juny, el marès de cop s'eixugava i esponjós com era el travessava, pictòrica, la calor. La calç llavors queia resseca, en llenques. I grinyolava posant la pell de gallina si hi passaves l'ungla. El meu pare esbufegava, la samarreta bruta de suor. La mare amb la faldilla arremangada, la carn greixosa i blanquíssima penjava inerta a les cuixes, al braç.

I l'interior de la casa, un laberint. Escales, cambres, sales, tot enllaçat arbitràriament per la construcció feta a sacsades, desproveït de qualsevol espurna estètica. Els mobles eren sòlids, heretats. Semblaven portar inherent una immemorial voluntat de presència dominant, anterior i posterior a l'afany dels homes. Com si fóssim nosaltres els que pertanyéssim als mobles, titelles en funció d'ells. Si jugant els ratllava, quedava aterrit: els pares em renyaven amb inusitada exasperació. Havia ofès els vers signes d'identitat de l'estirp.

I   La sala llargaruda, antiga vaqueria de quan la finca havia estat dilatada i pròspera, era un repelenc espai de penombra, les bigues perdudes en una altura mai no desxifrada per la pobresa dels llums de petroli, entelats els vidres. Ens arremolinàvem dins l'enorme campana de l'escalfapanxes, entabanats per l'escalforada... Cada cambra, en obrir-la, donava la impressió de ser un rostre esblaimat i cellajunt, que et rebia hostil. El meu dormitori sota la teulada, la pluja pegant contra les teules com si fos un apressat intent de comunicació. El piano que havíem portat de casa de l'avi Medusa, blanc de serradures dels corcs.