Per la intensitat dels comentaris...


Obra:La ponentada gran (p. 75-77)
Municipi:Manacor
Comarca:Mallorca

testing image

Per la intensitat dels comentaris i la calor de les discussions, no podien trigar gaire a donar la sortida a una altra cursa.

Els cavalls estaven arrenglerats i, som-hi!, va sonar el tro. La gent es desgargamellava.

-Jo he posat per aquell poltre blanc!

-Però i que no saps que no pot córrer? És un poltre jove que ha comprat una colla d'amigots i és la primera vegada que corre. Si no guanya, segur que faran el que han dit.

-I què han dit?

-Que en faran una vega d'ell. Se'l menjaran dalt el Coll de Sóller.

-Ja m'agradaria de ser-hi!

No em mancava sentir-ne d'altra, ferit d'ala com ja anava! Ja no veia altre cavall que el poltre blanc. El volia veure guanyar de totes totes. L'empenyia amb la vista.

-Xaneta, i ho faran, això que han dit?

-És el costum amb els poltres novells.

Allò ja era massa per als meus nervis que em sentia tibats com a cordes de violí.

-Amunt, amunt i encara amunt, blanquet! Fes-me el reconsagrat favor de guanyar!

Tot el guaret era un bramul i jo xisclava més que ningú. El poltre blanc havia partit com un llamp i tro i duia el cordó de la pista.

-No et poden agafar mai, xitxarel·lo! No et poden agafar mai. Els has tret un estiu d'avantatge!

El poltre féu la primera volta sempre davant de tots, però a la segona començà a flaquejar.

-No t'ho deia jo? Però si és un cavall de batre faves que té ses mateixes talles d'en Barxo!

-Que no veus que fa com que córrer? Sembla una dona quan perd el darrer tren!

-Està escaldat!

-És fluix de les cames de darrere. Necessita fregues i bones ribellades de pastanagues.

Els animalons ho feien de tot i al poltre ja n'hi havien passat davant tres, de cavalls.

-Aquest animal ja no pot pus. Va acubat. I que no veis com alça el cap i el remena? Estic segur que no arribarà a la meta. Es morirà abans.

Quan vaig sentir això em va llepar la pell una esgarrifança.

-Es poden morir els cavalls, de tant córrer?

-Ja ho crec! Ei, tu! Te'n recordes, d'en Dies Irae?

-Sempre el tenc present, aquell cavall pare. Era mort i encara corria. El cor li havia esclatat però les cames encara li seguien. Va esperar a haver travessat la meta per caure rodó...

Era una bístia de primera.

-I una mort que li diu a un cavall valent.

-Una mort de primera per a un cavall de primera.

Jo estava astorat de pensar en aquell cavall que corria sense saber que era mort.

-No t'hi amoïnis... Hi ha molts d'homes que també ho fan, això de córrer, i ja fa temps que són morts.

Tota la resta de cavalls ja havien enfilat la darrera volta entre una gran polseguera i el pobre anava cinquè... Però semblava reprendre per moments... Es va posar quart... tercer!

-Amunt! Amunt!

Tanmateix semblà defallir de cop com si li haguessin pinçat l'os de fer perdre les forces. Els altres l'anaren passant l'un després l'altre i va acabar darrer o segon dels darrers; no ho vaig veure bé perquè ja no mirava. No volia veure com aquella partida de jovenots se l'emportava i encara sentia que reien.

-Per un moment m'ha fet passar ànsia. Si arriba a guanyar, adéu tiberi!