De sobte, em vaig trobar davant de la Torre de les Hores...


Municipi:Martorell

A la Torre de les Hores hi ha la seu de la Fundació Francesc Pujols i Morgades és una entitat privada beneficodocent, sense ànim de lucre, que neix de la voluntat de Faust Pujols i Alcover, plasmada mitjançant la carta fundacional del 17 de gener de 1992 de donar a conèixer l'obra del seu pare, Francesc Pujols i Morgades. Al jardí de l'entrada escau llegir tres fragments de la memòria que de Pujols féu Artur Bladé Desumvila (Benissanet, 1907-Barcelona, 1995). El primer rememorant el dia que hi va arribar de visita; el segon, Pujols explica la seva relació amb un sereno popular; i, el tercer, que podem llegir just en el repartidor que porta al despatx, també el mateix Pujols ens descriu les visites que rebia sovint a la torre. En l'antic menjador podem llegir un fragment de l'homenot que li dedicà Josep Pla. I en el despatx, un fragment del pròleg que Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) dedicà al jove poeta en què en fa un precís retrat i nous fragments del llibre de Desumvila en què Pujols explica aspectes d ela seva personalitat..
testing image
Veu de Francesc Macià:http://canal.uvic.cat/uploads/audio/SRRUUPN0oiSS3nlMc1Ut.mp3

De sobte, em vaig trobar davant de la Torre de les Hores. No hi ha res que ho indiqui, ni tan sols, a primer cop d'ull, des del carrer-carretera es veu una torre, però la meva mirada s'adonà d'un senyal inconfusible i, com aquell qui diu, familiar: a la part de dalt d'una porta de ferro -porta de jardí, amb brèndoles- apareixia el signe pujolsià, l'al·legoria pantològica a plena llum, l'escala de cinc graons (forjada segurament pel ferrer de Martorell) encerclada i simbolitzadora de l'ascensió de l'esperit des de la seva primera manifestació vegetal fins a la vida angèlica.

A la porta no hi havia timbre (visible), ni picaporta, ni campana, de manera que vaig trucar amb la mà plana, després amb el puny i, finalment, amb un encenedor que portava; sempre infructuosament. I, tanmateix, la porta ressonava prou fort per a commoure els veïns, que treien el cap a la finestra.

Del carrer estant, per entre els ferros de la porta, podia veure una doble renglera d'arbres (moreres bordes?) de fulla ubèrrima que formaven una avinguda, curta, al fons de la qual s'alçava la torre solitària, quadrada, més aviat gran i, tal com cal, amb torratxa.

Vaig arribar a témer que no hi hagués ningú. I quan ja em cansava de trucar, de tres o quatre portes més avall, a l'altra banda del carrer, va sortir un noiet per indicar-me, amb una gesticulació expressiva, que era preferible d'anar a donar la volta i atacar per un altre lloc.

La Torre de les Hores té, efectivament, dues entrades, però no pas a un mateix nivell, perquè la segona -la d'eixida, diríem- està situada deu o dotze metres més avall i a la banda oposada. Cal, doncs, deixar la carretera, baixar un carreró i tombar a la dreta per un carrer atapeït de cases i d'on la torre no es veu. No em va quedar altre recurs que preguntar. "És aquella porteta mig tancada", va dir un veí que prenia la fresca.

Vaig haver de saltar, per entrar-hi, perquè ran de vorera hi havia una rasa on treballaven uns obrers castellans. Passat el brancal vaig pujar per una escala, de molts més graons que la de la vida, fins a arribar al davant d'una altra portella enreixada. A un costat penjava un filferro amb un agafador. (Porta endins, es veia un petit pati amb roba estesa.)

Una estrebada va fer repicar una campaneta, i al tercer toc acudí una noia amb davantal, ben pentinada, que em va preguntar, en castellà, sobre el motiu de la meva visita. Li ho vaig dir i em va contestar que el senyor Pujols no hi era i que no tornaria fins al vespre.

Vaig comprendre que aquella noia (aragonesa, em va semblar) no parlava del pare, sinó del fill, i, després de concretar, em va demanar la gràcia. S'esmunyí i retornà de seguida, cantussejant, obrí la porta i em va fer passar, enllà del pati, donant un tomb, entre parres, a una saleta de rebre... Sense adonar-me'n, havia entrat a la Torre de les Hores. A totes les parets es veien quadres, dibuixos i caricatures, un veritable petit museu. Vam pujar al pis. La veu del senyor Pujols, des de la seva cambra, m'acollí: "Ja pot passar, ja..."