Les coves d'Artà
Les coves d'Artà
Muntanya de Cap Vermell,
quins somnis, les teves roques!
Tota et feres pensament
i vares crear les Coves.
Impetuós frenesí,
pedra que és glòria i victòria,
poema tumultuós
d'una vigoria còsmica.
La muntanya hi ha posat,
milers d'anys, tota sa força,
i és l'inexpugnable estoig
on amaga la seva obra.
Crit d'estupefacció
és la boca de les Coves
sobre el paisatge i la mar.
La mar amb ses fèrvides roses
d'escuma, cinta d'argent,
l'arena i penyals enfloca.
En l'avenc meravellós,
seu la Nit espessa i orba,
mes són llanterna en la Nit
els somnis blancs de les roques.
El silenci mineral
oprimeix com una llosa.
Destil·len eternitat
les buides cambres ciclòpiques,
on sempre és igual el temps
i sempre és la mateixa hora.
Calma de pedra i foscor,
ni més batec ni rellotge
que els degotissos, fluint,
en impassible monòleg.
El poema mineral
era una bellesa morta.
L'altíssim Poeta ungí
amb sant crisma el rígid monstre.
La taumatúrgica veu
ànima dóna a les Coves
i els degotissos, fluint,
sobre Nuredduna, ploren,
i ja és un temple l'avenc
i el gran sacerdot En Costa.
S'entallen uns mots vitals
en la cambra més recòndita.
«La deixa del geni grec»
cedeix versos a la roca,
els més humans i més purs
de la magnífica toia.
Van i vénen els penons,
els orgues de pedra sonen.
Les entranyes del Coval
fan un tremolor de joia.
Fantasmes de cavallers,
dins l'ombra blava se mouen.
Batega el pedreny i el pols
els degotissos hi posen.
Des d'ara i per sempre més,
les Coves apoteòsiques
seran temple i mausoleu
gràvid de l'ombra i la glòria
del Rapsoda il·luminat,
cantor suprem de Mallorca.
