De primer, es pugen uns graons...


Obra:L'illa de la calma (p. 469)
Municipi:Capdepera
Comarca:Mallorca

testing image

De primer, es pugen uns graons, després se'n baixen d'altres, es veu una bauma fosquíssima i s'entra a la boca de la terra.

Dintre la gruta on s'ha entrat, encara es veu un xic de claror. Una llum tan blava i tan feble, que sembla un sospir de llum, una clariana de presó o un ble d'espelma que s'acaba i es va apagant... apagant... i bona nit!... Ja s'és a les fosques.

Aleshores amb l'atxa que portem, la fantasmagoria comença. Tot lo que es veu ja és cosa somniada. Amunt s'endevina una nau; a un costat es veu una ombra que va a parar al no acabament; aneu enllà, un pou us enfonsa, i un va baixant, va baixant sempre, i tant baixeu, que arriba un moment que ja no voleu pensar en la tornada, per a tornar-vos-en enrere.

Aquesta impressió del no veure-hi és, potser, la impressió més pregona que un s'emporta de la cova. Aquell adéu a la claror us dóna fred, us fa esgarrifar. Un sent la fredor de ser cego, l'angoixa del desconegut, la buidor de la manca de sol, i per més que un reflexiona que allò és cosa de moment, de tant en tant un es toca els ulls, els obre i els vol obrir més, i sentint, i sentint que ni així hi pot veure, un sent que s'ofega de vista, i s'amarra a la llum de l'atxa, com si fos sa sola esperança.