A l'hora en què sorgia del mar la roja lluna...


Obra:La deixa del geni grec (p. 389-391)
Municipi:Capdepera
Comarca:Mallorca

testing image

A l'hora en què sorgia del mar la roja lluna,

també des de les ones pujava Nuredduna

quan va sentir sobtada remor, remor creixent.

Volgué escapar lleugera, mes entre llums i gent

se va trobar perduda. Qui allà feia de guia

era el mateix qui el vespre passat ja l'emprenia

contra ella amb mots malignes, damunt del talaiot.

Doncs aquell cap de cendra llavors digué: —Qui pot

manifestar l'oracle dels déus en nit sagrada.

sinó la verge altiva que d'ells és inspirada?

Un déu, com ella deia, manà que el bell catiu

per víctima en la cova quedàs de viu en viu.

Per tant, cal que nos mostri la profetissa pura

com tal catiu se troba lligat dins la foscura,

si no és que ja invisible s'és fet com aqueix déu...

Ton poble, oh Nuredduna, vol veure lo que és seu,

vol registrar la cova!...—Per l'alta portalada

en tant la profetissa se n'era ja montada,

i des d'aquella boca sublim, sobre la mar

i la salvatge turba, sa veu va ressonar:

 

—Oberta està la porta del cau: podeu entrar-hi

sens mi, cors de geneta qui set de sang teniu...

Mes l'home que vos guia, no cerca ja el catiu:

ell cerca Nuredduna que odia el sanguinari...

Doncs ara ma paraula darrera ja sentiu.

 

Jo l'he sentida clara la veu de l'Invisible,

jo l'he pogut entendre dins un batec d'amor;

i diu que no li plauen les víctimes d'horror,

que vanament vessada la sang, li és avorrible,

que ell per voler carnatge no és tigre ni voltor!

Ja veig, ja veig com alba d'aquella edat futura

en què, segons l'enigma la Verge infantarà;

quan l'Invisible a l'home parlant se mostrarà,

del cel nova rosada plourà tendresa pura,

i ja tothom llavores s'haurà de dir germà.

 

Salut, claror llunyana perduda en les tenebres.

que en ales de bell càntic me mostres un besllum!

Ma vida a tu s'exhala com un lleuger perfum...

Enfora, armes horribles i sanguinàries febres

d'uns déus i sacrificis de bestial ferum!

 

Enfora d'aquest temple!... Que aquí la raça impura

no taqui meravelles que construir no pot.

Si tant voleu, les roques tacau del talaiot

que antics gegants bastiren segons llur estatura...

D'aquí, sols l'Invisible n'és déu i sacerdot!—

 

Així la profetissa parla. I una pedrada

brunzí de cap a ella, mentre una veu irada

crida:—L'haveu sentida? Del déus ha blasfemat,

i qui dels déus blasfema, be mor apedregat!—

Tantost una ruixada de pedres rebotia

entorn de Nuredduna, i alguna la feria

quan ella se n'entrava, corrent, dins la foscor

de la sagrada cova. Per un secret terror

seguir-la no gosaren aquells armats. Darrera

del gran portal sentiren com amb pedra foguera

un llum ella encenia; i per l'immens coval

sols varen veure un rastre de llum com espectral.

......................................................................

Endins, endins seguia per l'antre solitari

la verge apedregada. La pau del santuari

amb sa besada freda li serenava el front.

Mes ai!, que feia un rastre de sang arreu a on

ja lenta caminava. Les forces li dequeien,

sos peus ja se retien, sos ulls quasi no hi veien...

Per fi el seu llum en l'ara pogué clavar tot just,

i es reclina, rendida, baix d'aquell bloc august.

Allà, mig desmaiada, sentí vibrar perdudes

remors en ses orelles; després les ombres mudes

a l'esperit li daren com un llenguatge clar;

i veus de l'alt silenci talment varen cantar:

 

—Reposa entre nosaltres, reposa, verga humana,

enfora de les vides que el temporal se'n du...

Dins la fondària pura que el teu gran cor demana,

alabastrines verges te volem dir germana.

intactes dones d'aigua volem plorar amb tu.