Els vaixells que ens han portat ni han fondejat una nit a Cabrera.


Obra:L'emperador o l'ull del vent (p. 175-177)
Municipi:Palma
Comarca:Mallorca

testing image

Els vaixells que ens han portat ni han fondejat una nit a Cabrera. Als uns ens han descarregat en xalupes, d'altres s'han llançat a l'aigua i han tocat terra nedant. Llavors l'estol ha tornat a hissar l'àncora i, sota la lluna en quart creixent, s'ha fet a la mar, incloses les naus espanyoles de vigilància. A una d'elles han embarcat el ramadet de porcs: per això els tenien a la platja. I amb ells s'han emportat el nan Olocausto convertit en greix i en merda, del qual ja ningú no se'n recorda.

Han salpat tots menys un bastiment anglès, que ha quedat al caire de la bocana, polit i ben dibuixat, silenciós, com si estigués hermèticament concentrat en ell mateix, amb una guàrdia hieràtica amb el fusell a punt per si ens hi acostàvem.

Nombrosos mariners de la Guàrdia, gendarmes, dragons, artillers, s'han anat aplegant segons els antics regiments i companyies, cridats pels pocs oficials que resten aquí, car ara sabem que una part d'ells ha estat reclosa a Ciutat de Mallorca. Busquem brossa, encenem una mica de foc, tristor groguenca del crepuscle amb la gent abaltida i tirada per terra, callada. Jo me n'he anat un tros lluny i m'he cargolat dins un clot, d'on trec el cap i miro la fosca i sento el ventet fresc que m'acarona.

Mentre, tancats i barrats al castell, el petit escamot de soldats espanyols que hi ha a l'illa ens observen amb l'alcaid des de darrere els merlets. Per les espitlleres es matisa una resplendor lleu. El castell sembla immensament llunyà, diminut i borrós dalt de la muntanya.

Al nostre inacabable campament no hi ha menjar, no hi ha aigua. Però: hi estem acostumats i estem atupats. Els malalts són posats a redós d'un talús, devora un canyaret. I no sé per què ho fem: només comptem amb un metge, que estossega i escup sang, però amb cap medecina. Tampoc no sabem com és Cabrera ni què hi ha.

Hi ha presoners que no encerten a caminar: després de mesos d'estar-se dins els pontons i els vaixells, condicionats per l'espai reduït i el moviment de la mar, ara sobre un sol ferm es mouen encarcarats, l'equilibri inestable, cauen.

Amb la llum freda de l'alba em llevo i camino illa endins. Ignoro on vaig, però hi vaig: vull anar-hi. Les savines, el pinar. Els costers dels pujols. Penso en aquella novel·la reveladora talment un evangeli: Robinson Crusoe. Quan la vaig llegir era un nen, ara em revé amb una gran intensitat: mai no m'havia sentit tant jo mateix, mai no havia cregut tant en mi mateix en la meva infància, com quan llegia la novel·la, aquell nàufrag reconstruint el seu món immers en la primarierat del món etern.

I mentre camino em vaig topant amb siluetes, cada vegada més nombroses, que transiten apressades sota la llum lassa: com jo, volen explorar l'illa. Una em diu, en passar-me pel costat:

—Som com Robinson. I una altra em pregunta:

—¿Hi haurà a l'illa un Robinson o som nosaltres els Robinsons?

No, ja no és com quan jo era un jovenet únic amb somnis ardits: tots els captius som iguals, tots pensem el mateix, tots acabarem en un únic fossar.

I així dels homes isolats passem als grups: ja no divago sol, sinó amb deu o vint o dos-cents esparracats més que troten dispersos per allà on ho faig jo. Surt gent de pertot, el terreny és accidental, es formen gernacions que es fan i es desfan segons els barrancs, els planiols, els turons. Ocells petits que en sentir-nos fugen, les sargantanes que brillen i en veure'ns s'amaguen.

Vaig a parar ara a una altura i adesiara a una altra, miro: unes colles de presoners caminen en una direcció, unes altres en una altra, ens topem, ens mesclem, ens dividim, es produeixen baralles sobtades i frenèticament breus, tot és ple de figures cadavèriques i desorientades que ignorem on ens dirigim.

Amb una allau de notícies que roden i s'inflen de persona en persona i de grup en grup, que s'esfumen com bombolles de sabó, sense que les més desbaratades difereixin en res de les més cauteloses: com que no existeixen mesures, no hi ha veritat possible.