Hem arribat a dalt.


Obra:El paisatge d'Artà (p. 36-37)
Municipi:Artà
Comarca:Mallorca

testing image

Hem arribat a dalt. No és massa alta aquesta muntanya, però és aspre i dura; els darrers pins dispersos que escaparen valentment a la destral romanen avall. Aquí dalt res més que eritges, gatoves i romaguers. Se sent, com un gemec, un belar d'ovelles. La terra pedregosa, fosca de color, sustenta cards solitaris. Macs cantelluts, terres sense llecor inconsolables per la pèrdua del bosc. Mes, si la terra és dura hi passa una ampla ventada gloriosa de llibertat. Aquí on res posa entrebancs al gran aire de l'altura el pit s'eixampla. S'alena a pler. Ens hem recobrat: som nosaltres mateixos. Avall han quedat les passions que ens esclavitzaven, els jous que ens feien acalar el front. Els ulls sempre alçats de cap al cel. Vola, cor meu! Restam amarats de la voluptuositat de l'altura; els polsos glateixen adelerats; la vida de l'univers palpita dins de nosaltres.

I, vetaquí com per un màgic encantament sorgeixen davant nostre esteses i immòbils les superbes badies de Pollença i Alcúdia senyalades des d'aquí dalt amb noms que parlen al cor: Formentor, Cap de Catalunya... La mar que sembla tan a prop és un esqueix del mantell poderós de Déu.

Si suara s'esfumaven en la llunyària les colors i era tot u en el confí el cel i la mar, ara som nosaltres que ens fonem dins la immensitat. Sembla que passi Déu amb tota la seva immensa majestat vestint amb un raig de la seva bellesa, que no sabem entendre, la immensitat que ens deixa corpresos. Totes les paraules fugen manco una que resta solitària com una veu tonant capaç de fer sorgir el cel i la terra del nores, i és aquella paraula que ens omple el cor de temor i de reverencia: Déu.