Els nostres matins del diumenge...


Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Els nostres matins del diumenge tenen una altra vessant, la del Price, on el pare també em porta. És el gran local de la cantonada dels carrers Floridablanca i Casanova, a prop de la ronda Sant Pau, on es fan els combats de boxa i de lluita lliure i, quan toca, massius exercicis espirituals, un dels esports favorits dels capellans d'aquest temps. Anem a general, al pis de dalt, des d'on es té una visió panoràmica del local, que és com aquell Madison Square Garden de les pel·lícules americanes de gàngsters, que a Girona ja he vist al cinema.

El Price està ple de gom a gom, sumit en una gran obscuritat, amb el quadrilàter de lona blanca brutalment il·luminat al punt més baix, al centre. La massa fosca de la gent crida, udola a l'uníson, tothom sent el mateix, és un sol i gran bàndol. Els combats, talment la missa, repeteixen el mateix cerimonial. Se'n fan tres o quatre, els menys emocionants primer: les «estrelles» al final. I en cada combat tothom té clar quin lluitador és «el bo»: resulta ser el més guapo, el més babau, el més noble en la lluita: normalment el més jove. El dolent és lleig, i si guanya (gairebé mai) ho fa amb traïdories. A vegades el bo, després de deixar estès el dolent, li dona l'esquena i saluda el públic amb un somriure radiant, mentre el dolent s'alça a poc a poc i se li acosta pel darrere amb una cara terrible, el públic brama avisant el bo, que no entén el que li volen dir: els crits pugen i pugen de to, el dolent se li llança al damunt pel darrere i és l'apoteosi de la maldat. Després ve l'episodi de la venjança del bo, que castiga el dolent fins a deixar-lo abatut definitivament damunt la lona o després de llançar-lo fora del ring, davant de la primera fila de butaques. En realitat no lluiten, sinó que es tracta d'un rar ballet contemporani. És una catarsi col·lectiva, com si allí es cridés i s'insultés el que ningú no pot insultar, des del Règim a Déu, la pròpia dona (pràcticament no hi ha dones entre els espectadors) o el veí prepotent. Ningú no es burla de l'espectacle en sí, i els que ho fem, ho fem en veu baixa, amb complicitat, com qui parla a missa. A mi, i suposo que també al pare, malgrat no entrar de ple en el joc psicològic, m'afecta d'alguna manera i, encara que no cridi, també sento que se m'accelera el pols en els moments crítics que serveixen puntualment aquells personatges mig acròbates, mig gimnastes i actors, que després deuen anar junts a prendre una cervesa.