Una dona endolada avança carrer Major amunt...


Obra:L'agonia dels noms (p. 13-15)
Municipi:Inca
Comarca:Mallorca

testing image

Una dona endolada avança carrer Major amunt, absent del que s'esdevé al seu entorn, i, en ser devers la cantonada, tomba cap a la plaça dels Pòrtics. Divagues, Dimes, divagues. Ho sé. Aquesta senectut que visc a contracor i el progressiu deteriorament de les meves neurones n'és la causa. Recorda, Dèbora, que he arribat a la conclusió que una de les possibilitats per encetar la història d'una vida és la d'identificar-m'hi. La meva fe de naixement certifica que vaig venir al món la tarda plujosa d'un llunyaníssim 15 de març, al segon pis del número 55 del carrer Major, just a la vora de la plaça dels Pòrtics, a cinquanta metres escassos de l'església arxiprestal i al mateix centre de la ciutat innominada, car allí hi vivien els meus pares. Prou bé saps que en aquells temps no hi havia clíniques ni hospitals que disposessin de sales de maternitat. Escolats els anys, l'àvia Magdalena m'explicaria que, a l'hora que jo vaig néixer, el tren de Ciutat s'apropava avar a la terminal. Escortaven el comboi fils de telefonia i d'electricitat, pals i fileres de cases, finestres i persianes entreobertes que anunciaven l'imminent despertar de la ciutat. S'hi veien alguns cotxes aparcats, un camió de càrrega, saques de fems davant els portals, sobre les voravies, cartells de la xarxa viària arrabassats i escampats pel terra, clavegueres xuclant les aigües de pluja i les residuals, diaris embolicats, papers d'estrassa espellifats i brandats per Paire. Una fortor agra, barreja de Zotal, gasoil, residus d'aliments i excrements de gossos, s'espargia arreu de l'indret. El tren relliscava sobre els rails lluents i es perdia enllà de la ciutat lleganyosa que recobrava la vida amb feixuguesa i amb ella els objectes inanimats i, més lentament, l'alè i el protagonisme de la figura humana. Eren les sis del matí i l'àvia Magdalena, la comare Antònia i la tieta Caterina ajudaven, neguitoses i desficioses, la mare a parir. El «metge nou» exigia calma i serenitat, i la mare suportava el dolor estoicament. D'ençà que vaig néixer, vaig viure al carrer Major, del General Franco des del 18 de Juliol de 1936 fins a 1980 en què recobrà el seu nom de sempre, bressolant-me sota la por dels meus pares. Del balcó estant, amb l'acne temptant-me les ungles esmolades, passava tots els capaltards guaitant les closques lluents deis esporuguits vianants. A l'oïda m'arribava el so estrident de les sirenes de can Xilles i de cal Català en proclamar el tediós silenci que envaïa la petita ciutat. Algú que s'aixoplugava sota el cancell del portal de l'edifici de davant casa meva, can Foguerada, em cridava pel meu nom. Àvid, intentava descobrir el significat d'allò que s'esdevenia al meu entorn. Debades, car entremig del present que era dintre meu m'escometia el passat, el perfil de l'Avançada, just a la vora d'un estol d'hidroavions nazis, Dorniers alemanys, ara amarrats i inservibles, que durant la guerra s'enlairaven de nit, creuaven la mar i bombardejaven la societat civil de Barcelona. La memòria em confirma que hi havia xarxes i suros estesos al cap del moll gran. Sí, ho recordo molt bé, això. I també un enfilall de llaüts ancorats a la Gola. Adesiara m'embadalia davant les trèmules flames que engegaven els llums d'encruia que farcien l'espai de malenconia.