Des de la finestra de la cambra on treballo...


Obra:Bon dia, pare! (p. 15-16)

testing image
Veu de l'autor:http://canal.uvic.cat/uploads/audio/AZepsgpCp3blKLueZCVr.mp3

Des de la finestra de la cambra on treballo, aquest matí emboirinat de setembre, veig els xiprers que vas fer plantar el novembre del 1933, molt aviat farà trenta-cinc anys, llavors mesquins i ara gegants i amb un punt de decadència, i els ametllers que ja han perdut bona part de la fulla, i, una mica més avall, la casa massissa, quadrada, del 1922, amb la torre adossada que vas fer-hi bastir l'any 24 i el nou pis del 1936...

Enllà, a l'horitzó, veig encara la trinitat muntanyosa dels teus paisatges d'estiu: el Sant Llorenç de Munt, el Puig de la Creu i el Farell. La boirina, però, no em deixa veure Montserrat, a ponent; ni, a migdia, aquell retall de mar gairebé mític que tu asseguraves que es veia, els dies clars; poc més real que l'estrella dels Reis que ens pintaves en els cels de gener.

Escric això en el vell canterano on vas escriure els estius, a Plegamans, fins el 1936, quan vas traslladar el teu estudi al pis nou de la casa. Llavors vas estrenar una taula vagament renaixentista i el canterano quedà com una peça decorativa i inútil, a un pany de paret del nou estudi. Però no tan inútil: encara ara es conserven en la vella fusta les taques de pintura a l'oli, pinzellades de tots colors, la nova manera d'explicar-te que vas descobrir, per remei als teus primers dols forts, el febrer del 1936, justament el dia que feies cinquanta-sis anys.

Tinc damunt el canterano, a l'abast de la mà, els teus dietaris, els pocs retalls de premsa i l'escassa correspondència que vas conservar, munts de fotografies esgrogueïdes, i la vella carpeta on guardo les dues-centes quartilles on, dos anys abans de morir, vas intentar d'escriure els teus records, amb una lletra tremolosa i atapeïda, en un desordre i una inconnexió que fan venir ganes de plorar per la teva vellesa dolorosa.

Estic voltat de tu, doncs, aquest matí de setembre, com ho he estat sempre, del néixer fins a la teva mort, de la teva mort fins ara, des d'ara fins a la meva. Voltat de tu, esclafat sota el teu pes gloriós, en va hauria provat de viure pel meu compte; ben aviat vaig adonar-me que el meu compte era el teu, de manera que, ara, no podria escriure res de mi mateix sense parlar de tu, ni res de tu sense posar-m'hi, poc o molt, jo mateix, que encara ara rebo els afalacs de tanta gent que voldria trobar-te en mi, i que sovint haig de pagar encara les mesquines enveges que vas suscitar i que formen part de la teva herència. I, tanmateix, l'accepto, aquesta herència, tota sencera, amb allò de bo i allò de dolent; accepto aquest pes i aques­ta alienació, amb amor i amb orgull.