Terror dels pobles circumveïns...


Municipi:Inca
Comarca:Mallorca

testing image

Terror dels pobles circumveïns era una ciutat de nou encuny, cap de partit, que muntanyeja no gaire lluny del meu poblet. No espereu que jo en reveli el nom; m'exposaria a represàlies. Només us diré que es pronuncia amb les dents estretes, que té en l'escut un magre llebrer que té al costat una muntanya amb ermitans. D'una graciosa taringa de set molins que coronen una suau muntanyola verda, la gent dels pobles veïnats en deia «els set lladres». [...]

A l'hora que jo cont, aquesta ciutat copsava l'esplèndida protecció d'un enlairat personatge, que en situacions liberals, acostumava formar part del Govern de Madrid. Aquest personatge, en un sojorn que per raó del seu càrrec hagué de fer-hi, hi posà fondes arrels d'afecció. I quan la fortuna, que té nom de dona i vel·leïtats de dona, s'enamorà de la seva esquàlida figura, germana de la de Don Quixot, d'un Don Quixot lligat a una espasa, vetaquí que el dit personatge poderós s'emportà amb ell, a Madrid, l'amor feel, l'amor enyorívola d'unes pastes riques, famoses per tota aquella contrada, amb un nom desgraciat, que no es pot dir en prosa noble. Unes monges velnegrades, dins un tancat d'altíssims murs, on, quan s'hi entra, ja no se'n surt mai més; unes monges velnegrades, dic, a través de reixes i a través de vels, darrere portes de ferro i d'horríssones cadenes, en guarden, segles ha, sota vots perpetuals, la inviolada recepta. Elles són les qui en serven el llevat pur, com les antigues Vestals covaven amb els ulls la flama sagrada. Jo no m'entenc gaire de pastisseries; però em sembla que deu entrar-hi farina de la més fina, vermell d'ou del més vermell, sucre del més blanc, i s'ha de coure amb aromàtic foc de pi i s'ha de pastar amb mans de verge. Amb l'absència i tot li dura al personatge que dic, aquesta amor de les pastes indígenes, contreta de bona hora. Ja ho canta la cançó:

Les sopes i les amors

les primeres són les bones...

No oblidà mai més el paladar enllepolit. I diuen que encara ara, periòdicament, en rep a Madrid, dins capses de llauna, perquè el daurat gató brescat arribi amb l'aroma mateixa i amb la mateixa morenor mengívola amb què surt de la boca del forn del claustre jeronimià.

Nodrit amb tan delicada vianda l'interès sentimental que el dit personatge sentia per la petita ciutat, on flocà la seva jovenesa, s'expandí amb llargueses munífiques. Aquesta ciutat, entremig de figuerals i ametlers i vinyes, hauria d'esser tota geòrgica, i no obstant, té una fesomia tota marcial. Amb la protecció de Madrid, la ciutat muntà, deixant enrere totes les viles circumveïnes. Dues o tres vegades al dia, hi arribava el tren de Palma, panteixant i fumant, amb xiuladissa eixordadora i amb gran socatreig de ferro. Marcaven el pas de les hores lentes les cornetes i les campanes. Dels oficials de l'exèrcit, la gent badoca, ignorant de l'astronomia marcial i de les estrelles que rutilen per les mànegues, en deia, indistintament, «majors de tropa», amb la boca plena i el gest poruc.