I tot Montcarrà pareixia embolicat de flames estàtiques...


Obra:Coordenades espai-temps (p. 45-47)
Municipi:Manacor
Comarca:Mallorca

testing image

I tot Montcarrà pareixia embolicat de flames estàtiques, una sola flama dolça, estesa com boira incandescent, sense bellugueig, que s'arrapava a les parets de les cases i les obligava a rebre, silencioses, l'embat dels crits meus i de les amigues que sortíem de costura, que sortíem del mes de Maria. Tot Montcarrà? El meu poble, el meu, el que tenia a l'abast de les mans, de la mà, carrer avall, dits de la mà esquerra que passaven pels baixos de les cases, els referits de grava i ciment, i en sentien les pessigolles rasposes, el meu poble era el carrer de N'Olesa, de ca les monges a ca meva, cap a ponent, cap al carrer Nou, transversal, cap al torrent, Avenida 4 de Septiembre, el dia del desembarcament... o del reembarcament? Cada any, el 4 de setembre, processó de barques al port, a la nit, llumenetes de colorins que solcaven la mar i un gran foc al costat del monument als caiguts, després tots els llums del port s'apagaven i començaven els focs artificials... mira, mira, són dos peixos que s'encalcen!, peixos de foc, o foc tot sol, foc alegre que semblava peixos, i després la traca, trons que feien eco a l'enderrocall, a la cova del Correu, trons triomfals i escandalosos com els crits d'en sortir de costura, d'en sortir del mes de Maria, que feien eco a les parets emboirades de foc quiet, de Montcarrà... Quantes coses amagades a les roques del port, rere el tatxim-tatxim de ritual, acabada la traca, acabada la missa de campanya, guants blancs de testa que marcaven el pas, rere les parets del meu poble, el meu món petit, envoltat de cotó suau i tendre, el meu món limitat... a la meitat del carrer de N'Olesa, que va cap a ponent, el carrer Antonio Duran efa e, transversal, i a un extrem la plaça de les verdures, teulats metàl·lics que aixopluguen els embalums, sacs de patates, lletugues d'enciam, bàscules, de les placeres: bons embalums per jugar a conilló amagat, a guerres inventades, desconegudes i llunyanes, però just amagades com nosaltres rere els embalums de les placeres.

Els carrers amples que vorejaven els teulats metàl·lics eren bons per baixar-hi, esperitada, amb els patins, fer l'àngel i ensopegar amb una pedreta: les genolleres emmercrominades en donaven fe. O la muerte del cisne, els cabells s'arrossegaven per terra mentre les quatre rodetes d'un peu feien d'eix a tot el cos que voltava, voltava, embull de cames i braços vigilat pel campanar més alt de tota l'illa, que sobrevisqué a la guerra desconeguda, amagada sota el matalàs per no pensar-hi pus mai, a les dues bombes que el Sant Crist desvià, miraculós, perquè hi anaven cap dret, al campanar... però, quina guerra? La guerra, només n'hi ha una de guerra, la guerra... i jo vaig prometre no tornar dur joies si tots els meus germans, acabada la guerra, podien anar amb el cap ben alt... incògnites que suraven com la boira intangible dels matins d'hivern, que s'embullava als arbres del torrent, sí, el torrent de les torrentades, Avenida 4 de Septiembre, la placa que jo gairebé podia tocar amb els peus pengim-penjam entre les baranes i que també va desaparèixer entre les rajoles lluents de mumare i només tornarà sortir en somnis, al marge del temps i del paper, al marge de les paraules... Els somnis de Montcarrà, la meva ciutat dels somnis, però un Montcarrà restringit, no un Manacor estirat per la plana, només quatre carrers el meu Montcarrà, un parell de cases amb vida entre moltes d'altres tancades o ignorades, arrenglerades com comparses sense nom per indicar el camí que duu de cal padrí a ca meva, de costura a cal padrí, de ca meva a la plaça de verdures... tot embolcallat amb la pluja que escampa humitat, amb la boira blanca i espessa que s'aferra a les parets, amb la claror de foc que ve de ponent, darrera la casa fosca, a contrallum al final del carrer...