testing image

—Es rojos, es rojos!

Va començar l'èxode cap a Montcarrà. Els montcarraners estiuejaven, els qui podien, al Port de Manacor; encara no havien construït la seva pròpia colònia de vacances. Els fanals d'inspecció dels vaixells il·luminaven Porto-Cristo, casa per casa. Els rojos de l'illa estaven a l'aguait, i tots els pobles dels voltants s'aterrien pensant que la propaganda antidemoníaca —relativa als rojos, naturalment— d'aquell que havia arribat a ser gran predicador d'il·lustre i estimada oratòria, don Jordi Caimari i Bibiloni, s'estava fent realitat.

Al quarter d'Inca i a la caserna de Manacor els militars esperaven:

—Però bono, de quin costat estam?

—Som militars: estam devora es poble.

—I per què dimonis no han entrat per Ciutat? Tot seria molt més fàcil. Així s'haurà de travessar tota s'illa i hi haurà escabetxina.

—No ho veig tan negre, això serà cosa de dos dies. Un pronunciament militar, i després es govern els fotrà tots a sa presó, com sempre, com tantes vegades en sa història de sa pàtria.

N'Andreu Caimari i Bibiloni mesclava la seva parla planera i a vegades gruixada de mallorquí de poble amb l'amanerament militar de frases fetes, de conceptes-clixé. Era intel·ligent però anava una mica embullat en matèria de política, cosa que intentava amagar amb una retòrica totalment fora de lloc i, això no obstant, molt a l'ús en el seu ambient.

—Però té força, en Franco. Aquest ho ha sabut fer bé, primer s'ho ha pensat, ho ha organitzat sense deixar res a lloure, i llavors ha començat s'acció,

—A mi m'agradaria saber què fotre hi feim noltros, tancats aquí, esperant. Si sa cosa va bé, bé, si perdem...

—Què hem de perdre? Noltros farem lo que mos manin, s'obediència és lo primer que ha de saber un militar que se precie. No hem de demanar es perquè de ses ordres. Les hem de complir.

—I quan t'hagin etzibat un tir te donaran una medalla an es mèrit militar perquè es fills hi juguin. Ca, homo, tu ets un idealista! Jo ja n'estic fart d'estar engabiat, rellamps!

El pànic sura per la contrada, la gent del poble no gosa sortir de les cases per por de trobar-se amb un roig, aquestes personificacions terrenals i humanes del mal i de la destrucció: de l'Anticrist. I això que els montcarraners els coneixen tots, els republicans, i no caldria que se n'amagassin: els montcarraners que restin només s'hauran de preocupar de no morir-se de fam, d'aconseguir més cartes de racionament que les que pertocaran a cada família, i més d'un enyorarà els temps, no gaire pròspers tanmateix, d'abans de la lluita —la guerra fratricida, la croada—, i més d'un plorarà el germà o el marit i els fills perduts per sempre.

Els carros carregats de matalassos, d'infants esporuguits i curiosos, de taules de cuina i de cadires, faran corrua cap a Montcarrà i cap a Manacor, cap a Son Carrió i cap a Sant Llorenç, mentre els soldats republicans començaran el desembarcament. Els soldats del senyor Negrín, els revolucionaris del senyor Largo Caballero —del Caballero Largo—; els macarres del districte cinquè de Barcelona, homes avesats al lladronici i a les violacions impunes, posaran encara més el poble contra els republicans, dels rojos, i els vaixells acaramullats de soldats de debò —que els soldats d'Inca, de Manacor i de Ciutat esperaven per ajuntar-s'hi—, esperaran també ells, Déu sap què. I els republicans de l'illa es moriran d'angúnia, mans plegades, esperant ordres que mai no arribaran. Tot serà esperar.