El sol ponent llepava les torres de palau...


Obra:L'illa de les Tres Taronges (p. 126-127)
Municipi:Manacor
Comarca:Mallorca

testing image

El sol ponent llepava les torres de palau que sobresortien de les murades i que semblaven d'or fos. A mida que ens hi acostàvem, distingíem els ballesters que s'arreceraven entre els merlets, els guaites de la torre de l'homenatge i les oriflames amb les Tres Taronges que onejaven ça i lla.

Guiós, en veure el posat amenaçador dels ballesters i dels guaites, va cridar:

—Deixeu-nos passar! Venim en pau! ¡Us tornem la princesa Garidaina! —mentre brandava la bandera blanca i aturava la seva mula.

—Sóc la princesa! Obriu d'un cop! —va cridar Garidaina.

Les portes de Montcarrà, de roure, xapa de ferro i reforç de bronze, s'obriren amb un grinyol llòbrec. Un esbart de soldats a peu, armats amb llances, espases i escuts va sortir-nos a camí, ens van prendre les brides de les mans i ens arrossegaren cap a l'interior del recinte. Un cop al pati d'armes, ens obligaren a descavalcar i vam veure'ns voltats per un cercle d'espases.

—Deixeu-los estar, oficial! —va ordenar Garidaina—. Són els meus hostes. Escorteu-nos fins a palau.

El pati d'armes era un recinte a cel obert, amb una escala de pedra a la dreta que pujava fins al camí de ronda, un arc a l'esquerra que comunicava amb la sala de guàrdia i les quadres i una porta adovellada al fons que entrava a la ciutat. Uns quants soldats aconduïren les nostres bèsties a les quadres, mentre uns altres es ficaven a la sala de guàrdia. Cinc soldats, a les ordres de l'oficial, ens voltaren i, així escortats, emprenguérem el camí de palau.

Els carrers de la ciutat duien l'empremta de la guerra: cases buides, comerços tancats, menestrals que anaven amunt i avall, amb capteniment desesperat, gent d'armes que corria als bastions. Tothom s'aturava al nostre pas, ens obria camí i ens mirava amb por i desconfiança. Pels nostres vestits semblàvem agermanats, ens escortaven soldats del rei i cenyíem, encara, les nostres armes. Quan algú reconeixia la princesa Garidaina se sentien murmuris.

El carrer de la murada moria en una plaça rodona, amb una font al centre, on les dones omplien càntirs i alfàbies. La plaça llindava amb un jardí, tancat amb una cleda, que vorejava la clastra exterior de palau. L'escorta ens dugué per un carrer ample que menava fins a una arcada, amb guàrdies. Davant l'arcada hi havia els tenderols d'un mercat permanent, ara sense marxants, sense mercaderies i sense compradors. Només gossos famolencs furgaven entre les parades, a la recerca de les deixalles abandonades.

—Espereu, oficial! —va ordenar la princesa. Ens vam aturar i ella va avançar fins a l'entrada. Va parlar amb els guàrdies, se sentiren veus de comandament i, poc temps després, aparegueren soldats i criats, amb la lliurea reial.

Els vinguts de nou saludaren la princesa amb grans reverències, prengueren el lloc de l'escorta que ens havia acompanyat fins ara i ens feren entrar a palau.

L'arcada comunicava amb un cos de guàrdia, amb llambordes a terra, sales d'oficials i de soldats, quadres i masmorres. El cos de guàrdia, al seu torn, s'obria als jardins, la cleda dels quals havíem vist de la plaça estant, amb una clastra magnífica, columnada a banda i banda, amb terrasses i miradors. En un dels angles de la clastra s'alçava la torre de l'homenatge de palau, encimbellada amb l'Estendard de les Tres Taronges.