La diva francesa, l'Àngel Massanet i el baix Riera sortiren...


Obra:Bel canto (p. 199-201)
Municipi:Manacor
Comarca:Mallorca

testing image

La diva francesa, l'Àngel Massanet i el baix Riera sortiren a fer la cerimònia de les capades; la gent de la plaça, amb una gran ovació, demanava un encore. Bartomeu xiuxiuejà un títol i Dionísia començà la introducció de Lontano, Lontano, del Mefistòfil. Aleshores, el tenor Massanet sortí al balcó altra vegada abraçat a Emma Calve i, ja convertit en Faust, començà a demanar-li a Margarita que fugís amb ell lluny, molt lluny. El tenor i la soprano, Faust i Margarita, al balcó de la casa de la plaça, feren delirar el poble de Manacor. De sobte, en el moment precís en què el maligne Mefistòfil —que havia acompanyat Faust a la presó on Margarita esperava la mort— hauria de dir als dos amants que en fessin via perquè el botxí s'acostava, es va sentir un cop terrible que ressonà dins la cambra i provocà un silenci espès de la gent. Dionísia Goula, després de suportar tota la nit les mirades de complicitat entre el seu espòs i la diva francesa, no havia pogut aguantar més, i amb un cop sec de gelosia i d'impotència havia tancant de manera violenta el protector del teclat de l'harmònium interrompent el duet. Un harmònium que el seu estimat espòs li havia regalat en senyal d'amor i fidelitat, uns preceptes que jo, Antoni Mascaró Riera, amic íntim de Bartomeu Massanet, puc certificar que moltes vegades no acomplí.

Dionísia, tímida però desesperada, sortí al balcó decidida a fer alguna animalada. Els polsos li martellejaven. La desolació emanava d'aquell rostre preciós de vint-i-un anys on unes petites arrugues al front parlaven de les peripècies per les quals havia passat i de les sensacions més íntimes i més fortes que havia experimentat amb aquell home femeller que, una vegada més, li tacava l'orgull. Dubtà uns segons i llavors, amb un gest melodramàtic manllevat de les heroïnes d'òpera que tant agradaven al seu marit, pegà tirada a la brusa blanca amb randes que vestia, deixant al descobert els seus pits magnífics, drets i tibants, que el poble, torbat, contemplà en silenci. Amb l'estirada s'havia romput el collar de dues voltes fet amb els duros d'or que li regalaren a Bartomeu Massanet quan cantà als funerals d'Alfons XII, i un enfilall de monedes redolava carrer en avall dringant enmig de la nit. Miquel Font, amb un xal de seda, cobrí les espatles i els pits de Dionísia Goula, la dona que estimava en silenci, i se l'endugué cap a l'interior del pis. Guillem Nadal Servera, aleshores batle de Manacor, que assistia a la vetlada musical del tenor, dirigí unes paraules a la gent, que començà a retirar-se educadament. La festa s'havia acabat.